Inversió evolutiva

Aquest relat fou premiat amb el segon premi al concurs de narrativa Montserrat Roig. Gaudiu-lo!

La Tina sempre caminava com si tingués pressa. Caminava i es movia com si sempre fes tard a alguna cita, per costum. De fet, si li haguéssim preguntat si tenia pressa, probablement hauria respost que sí, però no seria cert. La Tina era una noia menuda, de rostre joliu i cabell curt. Era una gran amant de les arracades, vestia senzilla, però les arracades no hi podien faltar. Feia ioga amb unes amigues de la universitat i treballava a les tardes en una llibreria. Tenia una d’aquelles amigues que s’havia empassat totes les comèdies romàntiques fetes i per fer. Una d’aquelles noies que els hi agradaria ser americanes per tenir una d’aquelles bugaderies self-service on es lliga mentre veus rentar les calces. A la Tina, però, l’horroritzaven aquests tipus de pel·lícules on el director metralla l’espectador amb embolics estúpids i malentesos imbècils. Majoritàriament són pel·lícules americanes, l’humor de les quals, a nosaltres se’ns escapa. Deu ser humor intel·ligent…

Es preguntarà perquè li explico això, és normal. La veritat és que és tot molt més complicat del que jo pugui explicar-li. De totes maneres, crec que podré fer-li cinc cèntims, si més no.

Per començar li diré que la Tina, en principi, no tenia res a veure, però tot es va anar complicant de la manera que només es poden complicar les coses que semblen més senzilles. De fet no s’ho va veure a venir fins que no ho va tenir a sobre. Aniré al gra, perdoni.

Un dia de calor, desprès d’una tarda complicada a la llibreria, va agafar la bicicleta i es va posar a pedalar sense rumb. Pedalava i pedalava com si li anés la vida. De fet, gairebé va pujar a la bicicleta sense adonar-se’n, per inèrcia. Quan es va adonar que no sabia on era, va tornar en sí. Havia arribat per un camí de sorra estret que resseguia una riera gairebé seca. Va decidir seguir-lo i veure fins on arribava. Ho va fer a poc a poc, va adonar-se que estava molt cansada i que s’estava fent fosc. Es va espantar, es va espantar molt i això encara va esgotar-la més. No sabia quantes hores havia estat pedalant però segur que eren un bon grapat.

Va vagarejar fins que va veure un mas, aïllat, amb quatre tanques per animals de granja, un petit hort al costat i uns quants arbres fruiters. Va deixar caure la bicicleta i es va precipitar a picar a la porta insistentment. Quan van obrir-la, els amos van pensar que es desmaiava allà mateix, però va poder aguantar fins a dir que s’havia perdut i si li podien donar un got d’aigua. Desprès, no recorda res més.

Al cap de mitja hora es va despertar en una butaca de pell, d’aquestes que quan sues s’enganxa tot. I la Tina es va trobar amarada de suor de cap a peus perquè li havien posat una manta a sobre. “Posa-li algo a sobre, que encara ens agafarà fred” va dir una veu. Però ella estava massa adormida per adonar-se’n.

Quan es va despertar es va sentir avergonyida, va demanar on era i va dir que marxaria tant bon punt trobés on estava la seva bicicleta. Però els amos del mas no ho van permetre: “Et quedaràs aquí, almenys fins que deixis de fer esses mentre camines.”

Van explicar-li que havia arribat a un poble el nom del qual no té cap transcendència i que estava a setanta quatre quilòmetres de casa seva. Va demanar aigua, i li van donar llimonada “Necessites sucre” va dir-li la dona. Desprès es van presentar: “Josep i Margarida”.

La Tina es va tornar a quedar a dormida en aquella butaca enganxifosa i va somiar que trobava la BH groga de quan era petita davant del mas on l’havien recollida.

Quan es va tornar a despertar, era de dia, tot just sortia el sol per sobre la carena. En Josep i la Margarida ja estaven llevats i parlaven a fora amb algú. La Tina es va aixecar i es va intentar desfer les arrugues de la roba. Es va fregar els ulls i es va posar els cabells rere les orelles abans de sortir a fora. Va costar-li obrir la porta, i en Josep va ajudar-la des de fora. Es va trobar els amos del mas parlant amb una parella gran.

– Sí què és la de del Rovira! – parlaven d’ella.

– Vols dir Remei? Mira que si no l’és et fotràs en un bon merder…- li deia l’home.

– Què no Antoni que és ella! – li deia a la dona. – Nena, oi que et dius Martina?

A la Tina no li agradava gens que li diguessin Martina, i gairebé se n’havia oblidat que aquest era el seu nom de veritat.

– Sí, Martina Rabassa Valls.

– Ho veus Tonet!

– Perquè ho pregunten? – però ningú va respondre.

– Ai nena! T’hem trobat tant a faltar! No saps com hem patit. Tot el poble patint, eh!

La Tina no sabia de què li estaven parlant i només anava dient “però…, però…”. Però ningú contestava a la seva pregunta. Finalment, la Margarida es va adonar que li passava alguna cosa quan va començar a tornar a tremolar. La Tina sempre tremolava quan es posa nerviosa.

– Estàs bé, noia?

– Crec que m’he marejat una mica.

La van seure en una pedra de molí que hi havia al costat de la porta. La Remei va començar a fer-li aire amb les mans i en Josep va li agafar les cames per pujar-les-hi, però ella els aturava. “Ja em trobo millor, gràcies” anava repetint.

– És que no entenc res del que m’estan dient…

– Segur que et dius Martina Rabassa Valls?

– Des de que vaig néixer!

– Què sí, què és ella, home de Déu!

– I si no és la mateixa Martina? – va dir la Margarida, que havia anat a buscar aigua fresca i li posava al clatell de la Tina, com una mare.

La Tina va agrair-li a la Margarida l’aigua, però ho va fer agraint-li també que algú es poses de la seva part.

– Veuran, jo no havia vingut mai aquí. Vull dir en aquest poble.

– No te’n recordes del poble, mossa?

La Tina s’estava posant nerviosa per moments, amb cada “mossa” i amb cada “nena”…

– No me’n recordo perquè no sabia ni que existia!

És van mirar tots amb posat greu.

– Amnèsia. – va dir la Remei obrint molt els ulls. I la Tina va tenir la sensació que el seu cos li demanava que la matés. Es va reprimir, òbviament. Hi havia testimonis.

La Tina es va posar un vestit que va deixar-li la Margarida. “De quan era jove”, va dir-li. Quan li va donar, la Tina va saber que era el vestit que més li agradava a la mestressa del mas, per com se’l va mirar. I ella li va agrair amb un somriure sincer. Va anar al lavabo i es va rentar la cara. Es va mirar al mirall i no es va reconèixer amb aquell vestit. Li agradava, però. Era de color blau, amb floretes petites i liles, tenia unes mànigues curtes de color blanc, igual que el coll, i tres botons al pit, li arribava fins una mica més avall dels genolls. Es va deixar les sandàlies verdes, que no s’havia tret ni per dormir. De fet les va comprar perquè es subjectaven molt bé, però eren tant còmodes que ni les notava. No portava sostenidors, no n’havia portat mai. I els mugrons feien que semblés que dues de les floretes del vestit volguessin desprendre’s de la roba. Es va allunyar de la pica per veure’s el cos. Semblava una dona de fa trenta anys. Va semblar-li divertit.

Van anar tots junts al poble. La Remei i l’Antoni amb la seva furgoneta i en Josep, la Margarida i la Tina a l’altre cotxe. La Margarida es va asseure al darrere amb la Tina.

– Veuràs Martina, tu vivies aquí al poble amb en Ramon. Te’n recordes del Ramon? – la resposta va ser negativa. – Bé… Doncs vivíeu junts aquí al poble i teníeu en Llull. Saps qui és en Llull?

– Tinc un gos…?

– No dona no! En Llull es el vostre fill.

La Tina va empal·lidir com si mai li hagués tocat la llum del sol.

– Un fill? – a la Tina li va tremolar la veu i la Margarita va agafar-li la mà com si li volgués passar energia per retornar-li el color.

– Va, tranquil·la. De mica en mica ja aniràs recordant…

– Però, no entenc res…

– Va passar fa dos anys, una nit de Sant Joan. Estava tot el poble de revetlla, a la plana de can Llor. Vas dir-li al Ramon que anaves un moment a llençar un coet. Et vas allunyar, i quan en Ramon va veure que no esclatava cap coet va anar a buscar-te… però res de res. Ens vam passar una setmana sencera buscant-te. La policia s’hi va estar un any sencer. Al final, que vols que et digui, vam perdre l’esperança…

La Margarida va donar uns copets afectuosos a la cuixa de la Tina. Pel retrovisor, Josep va veure com a la Tina se li entretallava la respiració.

– Tranquil·la reina, poc a poc tot s’anirà solucionant.

– Has trucat en Ramon?- va dir Josep, dirigint-se a la seva dona.

– Sí… Espera a la plaça.

La Tina va sentir la sensació que havia de dir alguna cosa, però se li havia fet un nus a la gola. Quan van enfilar el camí que conduïa al poble va veure un home que corria cap al cotxe.

– Pobre, no ha pogut esperar més.

En Josep va aturar el cotxe a mig camí i va baixar del cotxe. El noi que corria, també es va quedar paralitzat, a trenta metres del cotxe. Duia una samarreta suada, descolorida, uns pantalons curts i unes sandàlies com les de la Tina. Els cabells despentinats i barba de dos dies. Els ulls petits i rodons, els llavis molsuts, les galtes vermelles, el nas gros i punxegut.

En Josep va caminar cap a ell i el va agafar per les espatlles. La Tina no va poder escoltar que deia però semblava que intentava tranquil·litzar-lo. El noi només mirava el cotxe amb la respiració nerviosa. La Margarida va estrènyer-li la mà i la va mirar als ulls. Va assentir amb un somriure i els ulls vidriosos. Era el senyal. Havia de baixar del cotxe.

La Tina va obrir la porta, i va sentir un gemec d’en Ramon. Quan va treure el primer peu per baixar, el noi va caure de genolls i va esclatar a plorar. La Tina no va saber què fer i es va acostar a poc a poc. Tampoc no sabia què dir: “No sóc la Tina que esperaves”? No. En aquell estat no ho hagués entès. “Quan de temps”? Tampoc.

– Hola.- va dir finalment.

En Ramon no podia parar de plorar, les llàgrimes li amaraven els ulls, la cara, la roba. I quan va sentir la seva veu s’hi va abraçar amb un gemec.

– La seva veu! – va dir mirant la Margarida, que es repenjava al braç del seu home eixugant-se els ulls amb un mocador de roba.

S’hi va estar gairebé un quart d’hora, de genolls abraçat a la seva cintura dient coses que no s’entenien. I a la Tina se li va trencar el cor. Veure aquell homenot, jove, alt, fort (tant que a la primera abraçada gairebé la trenca) tant desolat, tant enfonsat, la va remoure per dins i ella també es va posar a plorar.

Quan en Ramon es va aixecar, amb les cames tremoloses com no li devien haver tremolat mai, va començar a parlar-li nerviosament sense deixar de plorar, però somrient. Li estrenyia la cintura i les mans, i li feia petons. El contacte d’aquelles llavis, amb gust de llàgrima, va semblar-li molt dolç. La Tina també el va estrènyer fort, pensant que encara que no fos aquella Martina que tothom esperava, aquell homenot la necessitava, necessitava sentir el contacte dels seus llavis, de la seva pell, escoltar la seva veu. Se li va esquinçar el cor com no se li havia esquinçat mai. I va pensar que li seria molt difícil recompondre’s de tot allò.

– En Lull, amor! En Llull… ha, ha crescut un pam almenys!- deia excitat i quequejant. – Hem… hem pintat a casa! En Llull la va voler blava… com que és el teu color preferit! I… la Ramona! La Ramona s’ha casat, tresor!

Rere la parella seguien els dos matrimonis. En Josep es va avançar i va posar una mà sobre l’espatlla d’en Ramon. En Ramon només tenia ulls per la Tina.

– Ramon, la Martina no recorda res… – En Ramon, vermell de l’emoció com estava, va empal·lidir de cop.

– Però… no pot… no… és… No pot ser!

– Em sap greu.- va dir la Tina intentant disculpar-se.

– No, no… – van respondre tots a la Tina per tranquil·litzar-la.

– De mica en mica tot tornarà al seu lloc, noia- va animar-la la Margarida.

Durant uns quants dies, en Ramon va ensenyar-li el poble i la gent que hi vivia. Les converses eren molt semblants. “Aquí ens vam ver el primer petó, te’n recordes?” “Aquí vas caure de cul a la font, saps?”, “Si home si! La Fe, de cal notari!”… La Tina se’n va començar a cansar, però el veia tant feliç… que no podia parar-lo. En Ramon li va ensenyar tot amb il·lusió infantil. Sempre tenia als llavis un somriure plorós, com si el que tingués davant seu fos un somni. A la Tina no l’havien mirat mai així.

Van pensar que la trobada amb en Llull havia de ser més suau. Va anar a casa una tieta, germana d’ell. “Perquè la Tina tingui temps d’adaptar-se una mica abans a la situació i potser a en Llull també li anirà bé assimilar-ho amb una mica més de temps”. Però la Tina no entenia com un fill podia reprimir-se de veure la seva mare desprès de no veure-la durant dos anys. Després ho va parlar amb la Margarida. El nen tenia dotze anys quan la Martina va desaperèixer. Va agafar un disgust molt gran i la ràbia el va envair. Quan la policia encara investigava ell s’entestava a dir que els havien abandonat. I va viure durant massa temps amb aquest convenciment i amb tot l’odi i tota la repugnància que pot generar un nen a la seva edat.

La primera nit que va passar amb en Ramon, no l’oblidarà mai. Estava nerviosa. La idea de dormir amb un desconegut que se l’estimava tant no li feia gaire gràcia. Però en Ramon es va portar molt bé amb ella. La Tina, a contravoler es va posar una camisa de dormir de l’altra Martina, no tenia cap altra cosa per posar-se. Va trobar que la Martina tenia unes camises de dormir molt clàssiques. De fet tot en ella semblava molt clàssica. La Tina, la de ciutat vull dir, no ho era gens. Ella de fet, no recorda haver-se posat mai una camisa de dormir. Ella dormia amb samarretes velles o d’aquelles que porten publicitat.

Quan s’estava posant la camisa de dormir, va entrar en Ramon. Ella es va tapar de seguida.

– Ho sento…- va dir ell.

– No res… És que no m’hi acostumo…

Li va ensenyar on estaven les coses. Les samarretes, les faldilles, els mitjons, els sostenidors, (va molestar-li que li ensenyes on estaven els sostenidors. Va pensar que potser a en Ramon no li agradava veure-la sense sostenidors…), les calcetes. De fet quan va arribar a la part de la roba interior va semblar que es rubortizava. La Tina ho va trobar encantador. A la tauleta de nit tenia llibres, pastilles per dormir, entrades del teatre…

Quan va haver acabat de fer-li el tour per l’habitació es van quedar mirant de reüll sense saber ben bé que fer. Haurien de dormir al mateix llit?

– Ramon, veuràs… se’m fa una mica estrany…

– No, no, no! Tranquil·la, tu no t’has de preocupar de res… Si necessites res, sóc a l’habitació del costat.

La Tina va somriure, alleugerida. Ell s’hi va acostar, amb un somriure trist i li va fer un petó agafant-la per la cintura.

– T’he trobat molt a faltar…

I sense saber ben bé perquè, i penedint-se un cop ho va dir, la Tina va contestar.

– Em sembla que jo també…

L’endemà al matí, la Tina es va aixecar amb aquella sensació estranya del desengany de no trobar-se al llit propi. Uns minuts desprès, en Ramon va trucar educadament a la porta. Ella va donar-li permís per passar i el va rebre amb un somriure. Ell li va tornar, encara en pijama. A la Tina va semblar-li que els somriures del Ramon acabat de despertar eren uns somriures preciosos. Ell es va asseure als peus del llit i va preguntar-li com havia passat la nit mentre va acariciar afectuosament els peus d’ella sota el llençol. Aquell matí, la Tina es va posar sostenidors.

De fet, la Tina no va poder explicar mai que no era la Martina que tots esperaven, perquè de fet, mica en mica, s’hi va anar convertint. De sobte, va començar a agradar-li les camises de dormir, va trobar còmodes els sostenidors, la roba de l’altra Martina ja no va semblar-li estranya i cada vegada trobava que li esqueia millor.

La Tina d’abans no havia cuinat pràcticament mai, el mínim per sobreviure. Ara es passava hores a la cuina (en Ramon no tenia mai temps), les dones del poble van ensenyar-li a fer alguns plats, o, de fet, a recordar-li, perquè totes deien que ella cuinava molt bé. Sempre endreçant aquella casa tant gran, tan polida, tan clàssica que al cap de pocs dies la va enamorar.

S’havia acostumat als petons d’en Ramon, a les seves atencions, s’havia acostumat a estimar-lo. S’havia acostumat també a l’odi del seu “fill”, que no va perdonar-li mai que l’hagués abandonat. S’havia resignat a no treballar, no tenia temps. O més ben dit, ara tenia temps per les seves coses, per llegir, per anar a comprar, per estar amb el seu marit… El poc que llegia la Tina d’abans eren els pots de xampú quan anava al lavabo. De fet, llegir a casa hauria estat com emportar-se la feina a casa i això no li agradava. Les compres les feia per comandes on-line La vida amorosa de la Tina va ser efímera, dos parelles fugisseres que no van entendre que ella necessitava llibertat per moure’s, que no li agradava tenir una persona enganxada a les faldilles. Ara tot havia fet un tomb que ni ella podia intuir.

S’havia acostumat a aquella vida tant… diguem-ne clàssica. Potser amb la resignació de no ser prou forta per trencar les il·lusions de totes aquelles persones. I sí, s’havia acostumat a ser allò que els altres volien que fos.

Quan vivia a la ciutat, la Tina va oblidar-se’n que es de Martina. Ara, amb aquella nova vida, se’n va oblidar que feia un temps havia viscut a la ciutat, en un pis minúscul sobre un restaurant libanès. Va oblidar com era no portar sostenidors, com era no tenir parella i buscar el plaer en estones fugisseres, com era no preocupar-se de tenir neta una casa sencera, d’ocupar-se d’un marit… com era tenir la vida que ella volia.

A aquesta nova vida que li havien construït, de cop, en un dia qualsevol, va sortir-li una esquerda. Va ser en un dinar familiar, es veu que era l’aniversari d’en Ramon i la Martina. Estaven tots, tiets, cosins, germans, en Llull, la Margarida i en Josep (que resulta que eren parents llunyans), en definitiva, pràcticament hi estava tot el poble. Acabat el dinar, van brindar amb cava i van menjar pastetes. En Ramon havia passat un braç per les espatlles de la Martina i aquesta es deixava abraçar. Li va donar una mossegada de la seva galeta i aquesta es va desfer i va caure sobre en Ramon. Van riure. Tot semblava perfecte.

La tieta Remei va alçar la copa per brindar.

– Perquè la parelleta porti més nens a aquest poble! – va xisclar- Nena, que nomes en tens un i se’t passarà l’arròs. Desprès a veure com et mantenen amb un de sol!

I tots van riure, i tots van brindar, i en Ramon va estrènyer als seus braços la Martina, i li va fer un somriure juganer…

I la Tina va empalidir, i es va sentir vella, molt vella per uns instants, es va sentir com quan aquell dia que la van trobar al mas, que es va provar aquell vestit tan antic. Es va sentir antiga, com el vestit, però aquesta vegada no va somriure.

Quan va arribar a casa es va mirar al mirall. S’havia deixat créixer els cabells i els aguantava amb una cua immaculada sota el clatell. Es va mirar les orelles i es va posar a plorar. Se li havien tancat els forats de les arracades. Es va tocar els pits, subjectats per roba i barnilles que li irritaven la pell. En Ramon la va trobar plorant.

– Jo no sóc la Martina, sóc una altra, sóc una altra!- gemegava.

En Ramon només l’abraçava amb fermesa per calmar-la i li deia que tot estava bé. “Estic aquí, estic amb tu, tot anirà bé…” I ella es va deixar anar, s’hi va abraçar i va plorar, va plorar molt. Va plorar com el Ramon quan va trobar-la a ella. Com si ara ella també s’hagués retrobat amb ella mateixa. En Ramon va pensar que li estava sortint tot el neguit que portava a sobre, i que ara, poc a poc, s’anava reconeixent. Va pensar que devia fer por descobrir qui ets en realitat. Pobre, tenia tota la raó. Aquella nit van dormir junts.

Quan es va despertar va agafar la seva bicicleta i es va posar a pedalar i pedalar. I va arribar al seu antic pis. Que hi deurien haver fet? Va passar davant el restaurant libanès. Ara era una botiga de roba de segona mà. Va pujar els graons amb impaciència. Va picar a la seva porta amb insistència i es va sentir estúpida. Com si demanés permís per entrar a casa seva: absurd.

La porta es va obrir. Primer va pensar que es trobava davant d’un mirall. No, era ella, la Tina, que la va mirar enfadada, amb una samarreta on s’hi anunciava una botiga de verdures. La Tina va tancar la porta i a través d’aquesta es va sentir un crit.

– No vull tornar! I no penso tornar! I que et quedi clar: no tornis més a casa meva!- 

I la Martina lluny, d’indignar-se, se’n va tornar.

I potser si, potser tenen raó. Potser es veritat allò que diuen: tornem enrere, irremeiablement, tornarem a la imbecil·litat dels llimacs.



El fals Gregor Samsa

Quan va despertar convertit en insecte, sense més altre remei, es va proposar pensar positivament. No podia canviar-ho, no podia fer res de res. Així que ho va acceptar, amb la resignació pròpia d’aquells que segueixen caminant tot i la tempesta.
La seva major por va ser la reacció de la seva família. No obstant això, com que ja tenia una idea formada del que era més probable que passés, no el va espantar i, un cop més, es va resignar. La seva família no ho va entendre, o no ho va voler entendre. No va pensar ni un moment en quedar-se. De fet, quan era humà tampoc va acabar mai de ser feliç. Ara la seva vida havia fet un gir. Potser no era el gir que ell esperava però es va proposar aprofitar-ho. Segur que podria treure profit d’alguna manera a aquesta kafkiana metamorfosi. Pensant-ho fredament, ser petit, de fet molt petit, podia tenir molts avantatges, dels quals, potser sí, gairebé tots una mica maliciosos.

Sota les seves llargues antenes, va semblar que somreia mentre baixava acuradament per la barana de l’escala del pis de la seva família. Va deixar enrere la mare, el pare que tant el terroritzava, la seva germana i el seu violí magnífic, la senyora de la neteja, el cap d’aquella feina tan absorbent … Però no va sentir llàstima, ni per ells ni per ell.
Va marxar de casa, convençut que trobaria a algú que l’entengués, algú com ell. I no va ser difícil trobar-ne, de fet la ciutat era plena.
Va poder descobrir la gran ciutat que es desplegava sota els peus dels humans, aliena a altres formes de vida, secreta i fantàstica. A diferència dels humans, els escarabats van acollir a Gregor immediatament i amb gran calidesa. Sense buscar gaire, es va establir en un petit poblat que vivia sota un contenidor al costat d’un restaurant italià. Va pensar que almenys no passaria gana. Cada nit, els insectes es reunien en germanor al voltant d’algun suculent menjar. Al principi el menjar no li va agradar o, més aviat, no es va saber acostumar, com gairebé sempre passa quan es viatja a un lloc estranger. Però es va adaptar amb facilitat. La gran paradoxa amb què es va trobar és que els escarabats podien ser més humanitaris que les persones. Com si no s’adonessin, van procurar alimentar-lo, mantenir-sec i a bona temperatura, procurar per la seva seguretat … sense demanar res a canvi. Si no fos perquè sabia que no eren humans per sentir, hauria dit que en aquesta etapa va fer molts amics. Va trobar un escarabat femella que l’atreia irresistiblement. Amb ella va passar els moments més fantàstics de la seva vida com insecte. No hauria pogut imaginar mai que els escarabats femelles podien ser tan amorosos.

Gregor Samsa, per primera vegada a la vida, es va sentir feliç. Allunyat de qualsevol preocupació transcendental, allunyat d’aquell pare mai prou satisfet i allunyat del cap d’aquest treball obsessiu. Allunyat, en definitiva, de tot allò que EL feria, de tot allò que no entenia, de tot allò que rebutjava. De tot allò humà.

Les històries poden tenir diferents finals. Gregor Samsa podria haver-se quedat a casa, tancat, patint, fent patir a la seva família que no ho hauria entès. S’hauria quedat allí, oblidat finalment, com un vulgar escarabat per qui tothom sentia fàstic. Fins que hagués mort, sense més. I aquesta mort hauria estat el millor final per a ell, abans de seguir veient la indiferència i la incomprensió de la seva família, arribant algunes vegades a la violència. No va passar res d’això. Ara vivia en l’extrem contrari: la felicitat absoluta. Però tots sabem que de vegades els extrems són tan extrems que es troben …

Gregor va voler portar al escarabat femella, a la qual ell anomenava Buba (escarabat en croat), a un concert. Volia, d’alguna manera, formalitzar el que algun dia va començar amb un frec inesperat d’antenes. Va oblidar que allò era propi dels humans, que ell encara no s’havia adaptat prou a la manera de viure dels insectes. Però la va portar.
Va pujar per última vegada la barana de l’escala que portava al pis dels seus pares. Gregor va voler que la femella escoltés la melodia sortida del violí de Grete, la seva germana. La música més dolça que havia escoltat mai. Buba el seguia inquieta.
En el moment de posar les potes a la barana, una sensació insòlita sacsejar Gregor. D’alguna manera, va intuir la música que sortia del pis superior, gairebé imperceptible. Es va girar per comprovar si Buba el seguia. Buba va mirar-lo amb una espurna d’inseguretat. Van continuar pujant, a poc a poc, mentre la música del violí de Grete retrunyia en els cossos dels escarabats cada vegada més fort.
Gregor no podia parar de pensar en la seva família, esperant a dalt d’aquella cúspide. Es va sentir enyorat, es va sentir fora de lloc. Va sentir que fins llavors no havia sentit, s’havia oblidat dels sentiments humans i només havia procurat menjar i procrear. Res més. Va sonar una estridència de violí. Gregor s’ofegava, sentia que les potes començaven a pesar molt, que la cuirassa que arrossegava per la barana es tornava tova i fràgil. Va sentir un tro retrunyint en el seu cap. Va sentir com si el seu cervell estigués pressionant la paret cranial per poder sortir. Va perdre el coneixement.

Quan Gregor va obrir els ulls, li van fer mal. Però entre un tel boirós va poder veure les cares del seu pare, de la seva mare i de Grete. Quan el tel li ho va permetre, va poder distingir que la seva família plorava.
– Fill meu, has tornat!!!!
I va saber que tornava a ser ell, que tornava a ser humà. I va plorar, va plorar llargament abraçant amb uns braços adormits i adolorits a la seva família.
Gregor va passar uns dies de recuperació al voltant de la seva família, que es va bolcar en ell com si fes anys que no el veien, com si hagués tornat d’entre els morts perquè enyorava massa als seus. Per primera vegada en la seva vida, va sentir el calor dels seus, i va tornar a ser feliç. No obstant això, no va oblidar fàcilment la seva etapa com insecte. Van fer falta algunes setmanes.

Un dia, Gregor baixava les escales del pis, cantussejant alguna cançó difusa. Quan va arribar a la porteria es va aturar en sec. Buba el mirava des de molt baix. Portava amb ella una munió de fills que, evidentment, eren també els fills de Gregor. Buba estava potser indignada, però en veure Gregor tan amenaçadorament alt, va fugir amagant-se amb els seus petits insectes. Gregor va esbossar una ganyota de fàstic, però no va prestar massa atenció.
Abans d’acabar de sortir de casa va dir-li a la mare que haurien trucar a un exterminador de plagues.



DECLARACIÓ CALLADA : Ets l’enemic dels somnífers.

Ets l’enemic dels somnífers, jo també.

Ets el defensor de les quimeres, jo també.

Ets l’instigador dels jocs a les palpentes, jo també.

Ets un pou d’eternes pessigolles. Jo també.

Ets la mar que llepa les roques. Jo també

Ets el vent que empeny les barques. Jo també

Ets un invent maquiavèl·lic. JO TAMPOC.



Espígol

Aurora, d’ exuberant cabellera rossa, caminava abstreta per un sender que conduïa a la finca de la seva mare, que havia estat dels seus avis i dels avis dels seus avis. Era un dia molt assolellat i l’Aurora somreia com més se li il·luminava la cara d’aquesta fantàstica llum de mig matí. De petita, sempre tenia el costum de comptar els xiprers, que s’enfilaven en una renglera tot al llarg del camí que arribava a la casa. Fins i tot els hi va posar nom. Va obrir un somriure recordant-ho i va començar a contar-los i dir el seu nom en veu alta.

 – Un, Jofre… Dos, Alícia… Tres, Esteve… Quatre, Remei… Cinc, Adrià… Sis, Julià… Set, Judit… I vuit, Joel.

Llavors es donà compte que no n’hi havien vuit, sinó nou.

Va tornar enrere i va tornar a contar de del principi tot dient el seu nom en veu alta, aquesta vegada no tant abstreta en el passat, molt més concentrada.

 – Un, Jofre. Dos, Alícia. Tres, Esteve. Quatre, Remei. Cinc, Adrià. Sis, Julià. Set, Judit. I vuit, Joel.

Efectivament hi havia nou xiprers i no s’ho podia explicar. Aurora visitava a la seva mare diverses vegades al més i sempre que passava per aquell camí els contava: vuit xiprers. De fet, no feia gaire de l’última visita, potser un parell de setmanes.

El va examinar minuciosament amb molta inquietud. Era molt més alt i vell que tots els altres i estava fortament arrelat a la sorra seca.

– D’on carall has sortit?!?!- va exclamar-se impotent.

Va decidir que continuaria el camí i li ho preguntaria a la mare. Abans de fer-ho va mirar cap amunt i una ventada va moure lleugerament les puntes dels xiprers cap a la seva dreta, en direcció a la casa. El novè, però, va quedar-se tot quiet, immòbil.

– Què dimonis…?

 Aurora es va acostar al xiprer per examinar aquelles fulles impassibles davant el vent. I es va adonar que entre les fulles es barrejava un color resplendent que es movia. Quan les va apartar totes va comprovar que sobre una de les branques hi penjava un mirall. S’hi va acostar per examinar el marc tenyit d’or i es va sorprendre del reflex que hi va veure. Definitivament aquella del reflex no era el seu. La dona que la mirava era terriblement blanca i els pòmuls se li marcaven sota aquella pell de serp. El vent seguia empenyent el vestit de l’Aurora i dins el mirall feia giravoltar el cabell negre d’aquella dona, que enterbolia momentàniament els seus ulls extremadament grisos que es fixaven en ella. Passats uns moment d’angoixa, l’Aurora va moure el cap i efectivament la dona del mirall va moure’l també. Instintivament l’Aurora va donar mitja volta i va mirar darrere seu. Llavors es va donar compte que la seva mare sortia de la finca per rebre-la. Quan es va girar per tornar a mirar al mirall va veure com la noia es girava ràpidament d’esquenes i començava a córrer entre els camps d’espígol que tenia darrere seu.

La mare va rebre-la amb una abraçada, però Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.

I reals ficcions

Podria dir-te que el cementiri és ple de morts, que són els testimonis dels somnis vençuts. Podria dir-te que quan vas marxar no vaig buscar-te i no et vaig trobar, no em vaig trobar. Podria tornar-te a dir que ho sento, que vaig errar. Però t’enganyaria i m’enganyaria si et digues que no ho vaig pensar. No puc dir-te que no va sortir tal i com jo esperava. No puc dir-te que vaig passar els pitjors dies de la meva vida. No puc, perquè em delataria. Seria just dir-te que no vas ser allò que esperava? No t’ho prenguis malament, simplement em vas sorprendre.

Et vaig dir NO, un no ben gros i a més a més te’l vaig argumentar:

  • VEU FEMENINA: No, perquè hi ha això.

  • VEU MASCULINA: ohh, però això és pot arreglar!!

  • VEU FEMENINA: Però és que també està allò…

  • VEU MASCULINA: Allò no té importància, amor!!

  • VEU FEMENINA: Però pot passar quelcom!

  • VEU MASCULINA: Tot és quelcom incert, arrisquem-nos!

  • VEU FEMENINA: I si tot d’una… dallonses?

  • VEU MASCULINA: Ni dallonses ni daixonses!! Ho ets tot per mi!

  • VEU FEMENINA: No ho sé, és tot molt complicat saps? (pausa) Però…

  • VEU MASCULINA: Però?

  • VEU FEMENINA: Si, però. Però una veueta dins meu diu que l'”això”, l'”allò”, el “quelcom” i el “daixonses i dallonses” importen una merda. I si la pregunta era: “m’estimes com jo t’estimo?”. Dons si, t’estimo com tu m’estimes.

  • VEU MASCULINA: (vacil·lant) M’estàs prenent el pèl?

  • VEU FEMENINA: T’estic prenent el cor. I si vols, tu pots prendre’m el meu.

i com tot va començar, i com tot va acabar, i com tot, sembla que torna a començar, i com tot no vull que s’acabi.

Retalls i precedents

Tots els seus secrets, tots els seus pensaments, tots els els dubtes i anhels, els va clausurar dins d’un Jardí Botànic infinit i infinitament perfecte inscrit i escrit dins d’un magnífic llibre.

El seu contingut i la seva comprensió estava dedicada tant sols als més erudits o als més coneixedors de la seva confiança. Tanmateix aquest llibre també va portar-li a ella, Felurian, algunes sorpreses…

Al Jardí, hi aparèix un pit-roig de paper. Un dels ulls és botànic, l’altre sembla trist i real.

… Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.

Què bonic és estimar discretament.

Mirades furtives, somriures amagats, petons a la llunyania,

declaracions callades, promeses doloroses, llàgrimes silencioses…

Què bonic és estimar d’amagat.

Mentre somrius, mentre dorms, mentre escrius, mentre rius,

mentre penses en l’altra, mentre li fas l’amor, mentre no penses en mi.

Què bonic és estimar en silenci.

Però tinc por. Tinc molta por de no poder ser-hi per estimar-te i

olorat-te des de lluny. Tinc por de no poder tornar-te a mirar sense

que em vegis. Tinc por de convertir-me en allò que m’amaga: en silenci.

Què bonic és estimar discretament, d’amagat, en silenci…

QUÈ BONIC ÉS ESTIMAR-TE!!

No hi ha pany si és prou l’afany.

Ocells de paper

Aquest relat fou el guanyador del premi de narrativa breu de la llibreria El racó dels contes, a l’Escala.

Vaig trobar-me envoltat tan sols de foscor, i un so llunyà que recordava les fulles passant d’un vell llibre quan el vent bufa.
Vaig començar a donar voltes sobre mi mateix, intentant palpar alguna cosa al meu davant, però no hi havia res més que res. El cor em va fer un bot, i un desassossec  me’l va tenyir de por. Alguna cosa havia lliscat pel meu clatell. Una cuca es movia pel meu estómac quan el soroll de fullejades inundava el meu pavelló auditiu. Les cames tremolaven incessablement. En aquell moment no pensava, només tremolava. Hi ha haver un moment, però, en què miraculosament, els sentits se’m van posar en ordre.
Va ser llavors quan vaig percebre que hi havia alguna cosa que obstruïa la vista. Em vaig portar les mans cap al darrere del cap i vaig notar un nus fet de tela suau. El vaig desfer amb impaciència… i em va caure la bena dels ulls.

Per sobre meu s’enfilaven prestatgeries desiguals en un accident asimètric pujant com gratacels fins que la vista les perdia. Totes farcides de llibres i pàgines soltes, endreçades descuidadament. Jo em trobava al centre embadalit quan un full de paper va caure fins quedar-se davant del meu rostre, i un cop allà… reprengué el vol!
Es convertí en un ocell de paper voleiant sobre el meu cap! Tendrament va posar-se sobre una prestatgeria i va perdre’s en l’espessor de la literatura.
Vaig aclucar els ulls, sense entendre la calma que s’havia produït. Però després, milions i milions d’ocells de paper arrencaren el vol, donant voltes sobre meu, xiuxiuejant amb el frec de les seves pàgines. Vaig somriure absort observant jugar ocells impossibles. Un d’ells va apropar-se a mi. Vaig estendre els palmells de les mans i tendrament es va posar entre aquests. Vaig acostar el rostre, al descobrir que el paper que el formava estava ple de paraules. L’ocell, però, es va desfer i les meves mans es van tenyir de tinta.
Com un miratge. Va desaparèixer sense deixar més rastre que taques fosques que desapareixien lentament.
Havia trobat el racó dels contes, allà on les històries que de petit m’explicava la mare es convertien en orentes literaries temptdes per ser despullades amb la mirada.
Amb molta paciència, he aprés a atrapar subtilment ocells impossibles amb un caçapapallones màgic, i a plasmar el que porten escrit, abans que es desfacin i caiguin en un pou fosc d’on ningú en surt: l’oblit.

COMIATS (capítol V – el final)

Vaig  arribar  a  les  portes  del  cementiri  un  quart  d’hora  aviat,  així  que  em  vaig  asseure  en  un  banc  proper  a  menjar-me  un  gelat  que  m’havia  comprat  pel  camí.  Mentre  ho  feia, vaig  posar-me  a  llegir  un  diari  comarcal  gratuït  que  havia  agafat  a  la  geladeria.  Després  vaig  adonar-me  que  era  de  la  setmana  passada  i  que  ja  l’havia  llegit.  De  fet (llavors  ho  vaig  recordar)  va  ser  el  diari  on  vaig  veure  l’esquela  que  els  familiars  Drai  havien  posat  per  anunciar  la  mort  de  la  Catalina  i  del  seu  pròxim  enterrament,  que  seria  multitudinari.
Vaig  observar  que  s’acostava  gent  mudada  al  cementiri  i  vaig  imaginar  que  hi  hauria  algun  enterrament.  Pel  meu  davant  desfilava  gent  que  jo  havia  vist  abans  però  no  sabia  on,  de  fet  em  saludaven  curtament  amb  un lleu  moviment  de  mà  o  un  cop  de  barbeta. Jo  els  hi  tornava  la  salutació  sense  saber  ben  bé  perquè  ho  feia. Finalment, la  persona  que  havia  d’aclarir  els  meus  dubtes  va  aparèixer.
– Hola, Joan.  Com  va  tot?
– Ostres Jofre!  No  em  pensava  trobar-te  aquí.- vag  contestar.
– Jofre,  el  meu  cosí  que  m’informava  per  Nadal  de  les  xafarderies  de  la  família,  em va  mirar  amb  cara  de  qui  no  entén  res.
– Què  no  vas  rebre  la  meva  carta? T’ho  vaig  enviar  així  perquè  se m’ha espatllat  la  connexió  telefònica  i  com  que  passava  per  allà…
Durant  uns  segons  no  vaig  copsar  res  de  res  i  em  vaig  quedar  sumit  en  un  estat  de  meditació  mentre  en  Jofre  intentava  tornar-me  al  món  dels  vius.
̶   Vols  dir  que  aquesta  carta  és  teva?- vaig  dir  alhora que  em  treia  el  sobre  de  la  butxaca.
– Doncs  clar! Qui  vols  que  sigui  J.F? Jofre  Filador, jo mateix!
– Però… però-  vaig  balbucejar  sense  voler  avenir-me  a  l’equivocació. – I perquè  m’has  citat  al  cementiri?
– Coi  Joan! Et  trobes bé?
– Em  sembla  que  no  gaire.- vaig  dir  jo,  blanc  com  el  paper.
– Avui  és  l’enterrament  de  la  Catalina, va  morir  abans  d’ahir.
– Com!?!?- vaig  dir  jo  entre  el  silenci  del  cementiri.
– Em  pensava  que  ja  ho  sabries… És  en  boca  de  tothom. De  fet  volia parlar  amb  tu  perquè  resulta  que  la  molt  poca-solta  ha  repartir  la seva  fortuna  entre  tota  la  seva  família  perquè  ningú  l’aclapari  tota  i  no  hereti  tota  la  seva  fortuna  sencera,  i  resulta  que  a  tu  i  a  mi  ens  ha  deixat…
En  Jofre  va  seguir  parlant  sol  perquè  vaig  deixar  d’escoltar-lo  i  davant  la  seva  perplexitat  em  vaig  aixecar  i  vaig  entrar  dins  el  cementiri  atrapat  per  un  intens  pressentiment.

Els  familiars  de  la  senyora  Catalina  Drai  s’amuntegaven  en  un  cinturó  al  voltant  del  taüt.  M’hi  vaig  acostar  i  em  vaig  situar  a  primera  fila  per  comprovar  que  el  fèretre  que  ocupava  la  caixa  no  era  ni  més  ni  menys  que  la  vella  Drai. I, cabussat  en  un  estat  d’embadaliment  perpetu,  em  vaig  separar  del  grup  i  vaig  rebre  mirades  mirades  d’aprovació  dels  familiars  que  pensaven  que  em  trobava  en  aquests  estat  pel  xoc  de  la  mort.

Vaig  caminar  una  estona  per  mirar  d’espavilar-me  i  intentar  posar  les  idees  a  lloc. Vaig  anar,  guiat  inexplicablement,  fins  a  la  tomba  on  fa  uns  dies  vaig  veure  un  enterrament  i  després  d’apartar  cap  a  un  cantó  les  flors,  vaig  veure  el  nom  i  el  “Descansi En  Pau”  que,  irònicament, la  Joana  i  jo  vam  llegir  abans  de  somriure’ns  per  última  vegada.

AQUÍ  DESCANSA EN PAU
Joana  Freixes  Boadella
1984 – 2011
“Amant de la bicicleta fins a la mort”

Finalment, el  meu  pressentiment  es  va  fer  cert. Em  vaig  asseure  en  un  dels  bancs  del  cementiri  i  vaig  desplegar  el  diari  amb  un  temor  aferrat  al  cor.
L’esquela  que  havia  vist  la  fa  uns  dies  i  que  em  va  portar  fins  aquell  mateix  cementiri  no  era  de  la  mort  de  Catalina  Drai  Bonaventura  (perquè  encara  no  havia  mort) sinó  que  no  era  cap  altre  que  la  de  Joana  Freixes Boadella,  morta  als  vint-i-set   anys,  víctima  d’una  bicicleta.

Després  vaig  anar  fins  a  la  tomba  de  Catalina,  on  en  mossèn  Josep  resava  per  a  ell  mateix.  Ens  vam  quedar  una  estona  l’un  al  costat  de  l’altre  sense  dir-nos  res,  mirant  la  tomba.
– Pobre  Caterina… –  va  dir.
– No  es  deia  Catalina?
– Ai, potser  si… – va  dir  dubtant. – Va  morir  el  dia  de  l’enterrament  de Joana  Freixes,  que  era  la  filla  de  la  cosina  de  la  seva  neboda.  Quan  es  va  acabar  l’acte  va  anar  a  posar-li  flors  al  seu  marit  i  resulta  que  un  eixelebrat  es  va  posar  a  cridar  com  un  boig. A  la  pobra  dona  li  va  agafar  un  infart  i  s’hi  va  quedar  allà  mateix… Quines  coses  té  la  vida, eh?  Morir-se  al  cementiri… – va  dir  mig  rient. – Bé,  almenys  ja  estava  a  lloc.
El  vaig  mirar  i  li  vaig  fer  un  somriure  d’aprovació.  Quan  Josep  ja  es  donava  la  volta  per  anar-se’n  el  vaig  aturar.
̶  Pare,  qui  era  aquell  que,  a  l’enterrament  de  la  Joana,  va  fer  aquell discurs  tant  maco?
̶  Maco?  Si  va  ser  una tortura!-  va  riure. – Crec  que  era  el  seu  germà. –  va  fer  una  pausa. – Vas  veure  la  seva  mare?  Se’l  mirava  d’una  manera… és  veu  que  no  s’avenen  gaire. En  fi,  noi, jo  vaig  tirant  que  tinc  una  comunió  a  les  cinc.
̶  D’acord  Pare,  que  vaig  bé.

Sense  saber  ben  bé  que  pensar  vaig  tornar  a  la  tomba  de la  Joana  i  vaig  deixar  el  ram  de  gladiols  sobre  la  tomba.  Però  no  vaig  voler  dir-li  adéu  puix  ella  tampoc  s’havia  acomiadat  de  mi.  Després  vaig  observar  com,  una  mica  més  lluny, a  la  porta  del  cementiri,  els  familiars  s’acomiadaven.  Em  vaig  tombar  cap  al  camí  que  portava  cap  a  la  porta  i  quan  vaig  ser  a  mig  camí  em  vaig  aturar.  I,  pres  d’un  atac  de  rialles,  vaig  riure  llargament,  probablement  de  mi  mateix.

Amb  un  somriure, propi  d’aquells  que  han  descobert  que  els  hi  han  fer  una  enganyifa  innocent,  vaig  sortir  del  cementiri  i  em  vaig  comprar  un  altre  gelat  que  vaig  devorar  amb  avidesa. Tot  havia  estat  un  miratge!  Sempre  recordem  allò  que  mai  ha  succeït,  va  dir  algú.
La  vaig  conèixer  en  un  lloc  que  més  aviat  és  de  comiats,  però  ella  es  va  esfumar  sense  dir  ni  un  trist  adéu.  I  sempre  més  he  recordat  la  Joana  com  un  instant  de  felicitat,  alguna  cosa  que  mai  a  succeït,  una  il·lusió.
Vaig  acabar-me  el  gelat  pensant  que  l’estona  que  vaig  estar  amb  la  Joana  va  ser  l’instant  més  estrany  de  la  meva  vida  i  tanmateix,  a  la  vegada  també  va  ser,  amb  tota  seguretat,  el  més  feliç.

Ser  feliç  és  un  petit  plaer  que  dura  tant  sols  el  temps  de  sortir  de  la  realitat  i  de  tornar-hi  a  entrar. La  felicitat,  que  en  el  meu  cas  és  diu  Joana,  s’escola  de  la  realitat  sense  acomiadar-se. Mentre  hi  pensava,  vaig  tornar  a  riure  per  mi  mateix  en  un  dia  de  somni.

COMIATS (capítol IV – el penúltim)

Una  hora  més  tard,  quan  ja  havia  arribat  a  casa,  el  meu  cor  encara  no  havia  recuperat  el  ritme  cardíac  normal.  Em  vaig  preparar  una  til·la  ben  carregada  i  em  vaig  asseure  a  veure  la  televisió,  disposat  a  oblidar  el  que  havia  vist.  O  el  que  m’havia  semblat  veure,  perquè  estava  tant  nerviós  que  ja  no  sabia  que  havia  vist  i  que  no.  Durant  estones  em  repetia  que  no  podia  ser  real.  La Catalina  estava  morta,  jo  havia  anat  al  seu  enterrament! Fins  i  tot,  durant  breus  espais  de  temps  em  creia  el  que  deia  però  després  tornava  a  assaltar-me  la  imatge  de  la  morta.

Les  següents  nits  no  vaig  poder  dormir  (durant  el  dia  em  dormia  pels  racons)  i  quan  per  fi  vaig  poder  dormir,  em  van  atacar  els  malsons.  M’assaltava  la  imatge  de  la  Catalina  Drai  envoltada  de  roses  vermelles  i  fresques  i  aquella  veu  que  és  repetia  com  si  fos  un  eco  triple.  “Què  no  menges,  fill? Què  no  menges,  fill? Què  no  menges,  fill?…”

Des  de  petit  sempre havia  estat  una  persona  molt  paranoica  amb  els  esperits  i  els  fets  paranormals.  Possiblement  era  degut  a  una  familiar,  una  cosina  que  visitava  sovint  la  meva  mare,  un  pel  afectada  del  terrat,  que  era  mig  vident  i  mig  bruixa  i  que  al  mirar-la  als  ulls  em  venien  calfreds.  Recordo  que  és  deia  Gertrudis  però  que  ella  es  va  canviar  el  nom  per  Irinova,  puix  li  semblava  molt  més  sofisticat  i  li  donava  més  prestigi  dins  del  seu  ofici.  Doncs  bé,  una  vegada  Gertrudis  em  va  voler  llegir  les  mans.  Primer  vaig  dir-li  que  no  calia  però  vaig  accedir  davant  la  insistència  i  la  por  que  em  feia  portar-li  la  contrària.
Em  va  agafar  les  mans  amb  cautela  i  obrint  uns  ulls  enormes  en  un  cara  de  sorpresa  va  dir-me  que  dins  meu  tenia  alguna  cosa  que  m’empenyia  cap  a  una  juguesca  del  destí  i  que  per  molt  que  volgués  escapar  del  parany,  acabaria  caient.  Jo,  innocent,  li  vaig  preguntar  si  allò  era  bo  o  dolent.  Ella  em  va  contestar  amb  un  somriure: “Depèn  dels  ulls  que  s’ho  mirin.”  i  em  va  tustar  les  mans  mentre  em  mirava  amb  tendresa,  amb  una  tendresa  que  feia  por.
La  veritat  és  que  amb  deu  anys,  aquella  predicció  em  va  semblar  estranya  i  sense  sentit.  Quan  ho vaig  explicar  a  la  mare,  em  va  dir  que  no  hi  penses  més,  que  era  una  ximpleria.  I  jo  ho  vaig  creure  amb  el  convenciment  infantil  de  que  les  mares  sempre  tenen  raó  ( i  és  un  convenciment  ben  cert  gairebé  sempre).

A  mesura  que  anava  passant  el  temps  vaig  acabar  enganyant-me  a  mi  mateix  i  em  vaig  fer  creure  que  estava  convençut  que  el  que  havia  vist  era  una  il·lusió.  I  gràcies  a  això  vaig  poder  anar  sobrevivint  uns  dies  més  i  la  fòbia  a  la  foscor, que  havia  abandonat  fa  anys  i  que  ara  havia  tornat,  va  anar  desapareixent.
Un  dia  convençut  del  meu  poder  de  convicció  sobre  mi  mateix  em  vaig  dir  que  ja  n’hi  havia  prou:  no  em  seguiria  torturant  més.  Vaig  decidir  que  un  esperit  no  em  faria  la  punyeta  i  que  si  havia  de  tornar  a  aparèixer  li  clavaria  un  bon  moc  sense  cap  por.

En  aquestes  circumstàncies,  un  dia  de  Festa  Major,  vaig  anar  a  recollir  el  correu  com  qualsevol  altre  dia.  Em  van  assaltar  una  processó  de  gegants,  timbalers,  trabucaires  i  gent  del  poble  abillats  amb  mocadors  multicolor  de  festa.  Vaig  quedar-me  mirant-ho  una  estona  picant  de  mans  al  compàs  d’un  timbal.
Després  vaig  entrar  a  casa  amb  un  somriure.  Em  vaig  asseure  a  la  cadira  de  la  cuina  disposat  a  obrir  el  correu  i  a  que  la  publicitat  m’aclaparés.
Efectivament:  publicitat  d’electrodomèstics de  tota  mena  per  la  casa,  un  fulletó  petit  que  anunciava  un  contacte  per  comprar  medicaments  il·legals  per  millorar  l’activitat  sexual, una  oferta  per  fer-se  la  fotodepilació  de  cos  sencer, etc.
Llavors  vaig  veure  un  petit  sobre  que  sobresortia  d’entre  una  petita  revista  publicitària  d’ofertes  telefòniques.  Fora  del  sobre  no  s’hi  indicava  cap  nom,  ni  tant  sols  hi  posava  la  meva  adreça:  algú  s’havia  acostat  a  la  meva  bústia  per  deixar-ho  ell  mateix.
No  vaig  dubtar  ni  un  segon  i  el  vaig  obrir  estripant  el  sobre.  Vaig  desdoblegar        el  paper  amb  impaciència.

”     Estimat  Joan,
espero  veure’t  aquest  dissabte  a les  dotze del  migdia al  cementiri.
M’agradaria  xerrar  amb  tu.  He de dir-te  moltes  coses.
Una  abraçada,
J.F.     ”

Se’m  va  il·luminar  un  somriure  al  veure  les  inicials J.F.
“La  Joana  Freixes!” vaig  dir-me.  I  amb  il·lusió  infantil  vaig  mirar  el  calendari  que  tenia  penjat  a  la  nevera:  era  dissabte!  I  com  una  tromba  d’aigua,  em  van  abordar  mil  pensaments  sobre  coses  que  havia  de  fer  abans  de  la  cita  amb  la  noia. Així  que,  sense  pensar-m’ho  dues  vegades  em  vaig  posar  el  sobre  a  la butxaca  dels  pantalons  i  vaig  mirar  l’hora.  Era  un  quart  d’onze  i  havia  de  fer  moltes  coses  encara.

Em  vaig  perfumar  tots  els  racons  del  cos  que  vaig  poder  i  vaig  estar  mitja  hora  pentinant-me  els  cabells.
Encara  que  feia  caloreta  vaig  decidir  que  seria  molt  elegant  que  em  posés  l’americana.  Tot  i  així  em  vaig  deixar  posats  els  texans  i  les  bambes.

Vaig  sortir  de  casa  disposat  a  tot.  El  sol  es  va  enganxar  al  meu  rostre,  em  va  fer tancar  els  ulls  i  vaig  degustar  els  seus  rajos  durant  uns  instants.
Després  vaig  passar-me  per  la  floristeria  i  vaig  comprar  un  ram  de  gladiols  que  em  va  semblar  bastant  bonic.

COMIATS (Capítol III)

Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!

Quan  se’ns  havia  mig  passat  l’atac  ens  vam  tornar  a  dirigir  cap  a  la  tomba,  on  ara  el  seguici  d’ànimes  en  pena  ja  s’acomiadava.
– Pobra  Catalina…- vaig  mussitar.
Ens  vam  mirar  i  ens  vam  somriure  per  última  vegada.
La  làpida  va  quedar  coberta  de  flors  i  només  s’hi  podia  entre  llegir  el  “descansi  en  pau”.  El  vam  observar  llargament,  mentre  mossèn  Josep  mirava  el  cel  i  seguia  murmurant  amb  el  seu  to  monòton, ara,  però,  per  a  ell  mateix.
Llavors  li  vaig  preguntar  si  la  tornaria  a  veure,  Em  va  dir  que  era  probable,  i  abans  de  poder  demanar-li  el  telèfon  o  el  lloc  on   podíem  trobar-nos,  em  va  dir  que  ens  tornaríem  a  veure  molt  aviat  en  aquest  mateix  lloc.
No  vaig  saber-la  entendre  i  tampoc  ho  vaig  voler,  però  un  calfred  em  va  recórrer  l’espinada.
Quan  em  vaig  girar  per  preguntar  a  la  Joana  que  havia  volgut  dir,  vaig  trobar-me  sol. Havia  marxat  i  no  em  va  dir  ni  un  trist  adéu.

Els  altres  assistents  van  anar  marxant  fins  que  ens  vam  quedar  jo  i  la  làpida  fitant-nos  indiferents. L’encontre  amb  la  Joana  em  va  deixar  perplex  i  incapaç  de  fer  qualsevol  cosa  coherent  així  que  vaig  decidir  cancel·lar  els  meus  compromisos  i  vagarejar  una  estona.
Vaig  caminar  una  estona  pel  cementiri  observant  les  tombes  amb  noms  i  dates  que  per  mi  no  significaven  res.  Finalment, conduït  per  una  força  intuïtiva,  vaig  arribar  a  la  tomba  del  senyor  Octavi.  Hi  havia  flors  fresques,  unes  roses  vermelles  i  lluents.  La  vaig  estar  mirant   una  estona  i  em  vaig  adonar  que  recordava  la  làpida. Llavors  com  si  hagués  tornat  de  cos  sencer  al  passat,  vaig  escoltar  la  veu  de  la  vella  Catalina:
– Joanet! Estàs  molt  prim! Què  no  menges,  fill?
Aquella  veu  ronca  em  va  posar  els  pels  de  punta.  Era  un  so  tant  real  que  no  vaig  poder  evitar  girar-me  per  comprovar  si  no  estava  darrere  meu.  La  meva  sorpresa  va  ser  horripilant  en  descobrir  que  veritablement  tenia  a  la  vella  senyora  Drai  darrere  meu.
La  vaig  veure  vestida  tota  de  negre,  arrugada  com  una  pansa.  I  va  ser  una  visió  tant  horrorosa  que  em  va  semblar  que  perdia  el  coneixement  i  sense  adonar-me’n  vaig  saber   que  corria  esperitat  cap  a  la  porta  del  cementiri proferint  crits  d’espant.

COMIATS (capítol 2)

Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!

Quan  vaig  tornar  al  cementiri,  una  noia  se  m’havia  posat  al  davant.  El  seu  cabell  ros  li  arribava  fins  a  les  espatlles,  i  s’ondulava  indomablement  creant-li  unes  ondes  gracioses.  Hauria  semblat  que  anés  vestida  de  dol,  si  no  fos  perquè  la  camisa  negra  no  tenia  mànigues  i  deixava  al  descobert  més  esquena  del  que  era  normal  perquè,  tot  i  que  ella  s’entestava  a  apujar-se-la,  se  li  queia  esquena  avall  cada  dos  per  tres  i  deixava  veure  uns  divertits  sostenidors  roses  amb  ratetes  somrients  i  formatgets  repartits  a  parts  iguals.
Sota  el  braç,  cridava  l’atenció  un  casc  de  bicicleta  extremadament  rosa  que  em  va  fer  pensar  que  potser  era  d’una  nena  petita.
Portava  una  faldilla  amb  flors  petites  de  colors  lilosos  que  li  arribava  fins  una  mica  més  avall  dels  genolls  i  deixaven  veure  part  d’unes  cames  espectaculars  que  acabaven  en  unes  botes  de  pell  que  s’assemblaven  a  les  que  feien  servir  els  pistolers  de  les  pel·lícules  de  l’Oest.

Es  posava  de  puntetes  davant  meu  intentant  veure  parlar  el  fill  de  la  difunta  (per  l’edat,  vaig  imaginar  que  seria  ell).  El  primogènit  de  la  difunta,  si  s’hi  parava  prou  esment,  es  podia  intuir  que  parlava  sense  cap  emoció  tot  i  que  volgués  aparentar  una  profunda  tristesa,  que  acabava  resultant  una  representació  teatral  digne  d’un  comediant  experimentat.

“ … la  mort,  desconsiderada,  s’ha  emportat  a  una  persona  molt  important  per  tots  nosaltres  i  el  seu  buit  ens  acompanyarà  eternament  en  un  viatge  que  ha  quedat  ensopit  sense  ella…” s’escoltava.

Mentre  el  fill  parlava  vaig  adonar-me  que  hi  havia  una  dona  vella  que  no  parava  de  mirar-se’l  amb  rancúnia  mentre  negava  amb  el  cap.  Després  vaig  hi  vaig  caure:  devia  ser  Jordina  Drai,  la  seva  germana  i  la  persona  amb   qui  el fill  es  repartiria,  o  es  disputaria,  la  generosa  herència.

Vaig  riure  endins  quan  vaig  veure  la  dona  rossa  del  meu  davant  estirar-se  les  calces  per  posar-les  al  seu  lloc  sense  cap  vergonya,  potser  pensant  que  darrere  seu  no  hi  havia  ningú,  i  em  vaig  preguntar  si  les  calces  també  durien  ratolins  empaitant  formatgets.
Va  parar  de  posar-se  de  puntetes, va  esbufegar  mostrant  el  seu  avorriment  i  llavors  es  va  enretirar  i  em  va  trepitjar.
– Ai,  perdona.- va  dir  ella
– No  res.- vaig  dir  jo  maldestrament. – Pobra  Catalina…
– Catalina?  No  es  deia  Caterina?-  va  mussitar amb  un  somriure.
̶- Ai… ara  em  fas  dubtar…- vaig  fer  una  pausa  i  després  la  vaig  mirar  als  ulls  per  primera  vegada. I  em  vaig  meravellar,  eren  d’un  verd  de  somni!  Tenia  els  llavis  molsuts,  pintats  de  rosa  jovial  que  trencava  la  desolació  de  la  situació,  i  quan  somreia, ensucradament,  se  li  feia  un  clotet  a  galta  i  galta.
– Sóc  el  seu  cosí  llunyà,  llunyà,  llunyà…  Em  dic  Joan  Grau.
– Joana  Freixes,  sóc  la  cosina  de  la  filla  de  la  seva  neboda.
̶- Carai…. –  vaig dir, i després vaig  fer  com  si  m’interessés  el  discurs  del fill  per  uns  instants,  però  veritablement  no  vaig  parar  atenció d’absolutament  res del  que  deia.

“… i qui ens ho hauria de  dir?  Que  haguem  d’acomiadar  una  dona  tant  forta   un  dia  com  avui.  Si  fos  aquí  us  agrairia  la  vostra  assistència  al  seu  comiat…” seguia el fill.
– Aquest  que  parla  és  el  fill?- vaig  preguntar  a  la  Joana.
– Ves  a  saber.  Potser  era  la  seva  parella. Amb  la  fama  que  tenia…
– Jo,  com  que  feia  tant  de  temps  que  no  la  veia, no…- vaig dir  sense  saber  ben  bé  que  volia  dir.
– Jo  crec  que  no  la  vaig  arribar  a  veure  mai…
– Jo  la  vaig  veure  una  vegada  quan  era  petit,  i  ja  em  va  semblar vella…-
Vam  somriure.
– L’has  vist?-  va  preguntar-me  referint-se  al  fèretre  amb  un  cop  de barbeta.
– No…
– Va,  acostem-nos-hi.

I  ens  hi  vam  acostar,  i  vam  deixar  enrere  el  club  del  segon  cercle  d’espectadors.  Ens  vam  fer  un  lloc  entre  sospirs  i  sanglots  tristos,  però  ens  vam  adonar  que  la  nostra  indiferència  cridava  l’atenció  dels  assistents.  Quan  vam  aconseguir  posar-nos  al  capdavant,  acabaven  de  posar  la  tapa  al  taüt.
– Vaja.- va  fer  ella.
– Llàstima,  no  podràs  veure-la  per  última vegada.
– Ni  per  primera.
Vam  proferir  una  lleu  rialla,   però  la  gent  del  costat  se’ns  va  quedar  mirant.  Bé,  més  aviat  m’observaven  a  mi,  a  la  Joana  ningú  hi  parava  esment.

Quan  van  acabar  de  tancar  la  caixa,  el  mossèn  Josep  va  dir  quatre  paraules,  amb  el  mateix  to  somnífer,  i  va  demanar  uns  minuts  de  silenci.
Uns  minuts  que  se  m’estaven  fent  eterns  i  incòmodes. Alguns  estaven  amb  el  cap  cot  mirant-se  melancòlicament  les  sabates,  altres  miraven  amunt  i  sospiraven,  i  els  restants  miraven  el  taüt  i  negaven  amb  el  cap  repetidament.  L’excepció  érem  nosaltres  dos,  que  ens  manteníem  indiferents  sense  saber  ben  bé  què  fer.  Per  trencar  el  gel,  m’hi  vaig  acostar  i  li  vaig  dir  sense  apartar  al  vista  del  taüt:
– T’imagines  que  ara  s’aixeca?
La  Joana  va  reprimir  una  rialla  i  es  va  acostar  a  mi,  mirant  també  el  taüt  i  seguint-me  el  joc,  em  va  contestar:
– Doncs  si  no  vigila  amb  la  tapa,  es  fotrà  un  bon  nyanyo  al  cap…
Tots  dos  ens  vam  mirar  amb  els  llavis  premuts,  reprimint  les  rialles,  però  cada  vegada  que  ens  tornàvem  a  mirar  tornava  a  visitar-nos  el  riure.  La  Joana  ajupia  el  rostre  per  amagar  l’atac  de  riure  i  jo  em  cobria  la  boca  amb  una  mà  per  no  deixar  escapar  les  rialles. És  allò  que  diuen,  sempre  ens  agafa  el  riure  quan  menys  podem  riure. Finalment,  vam  acabar  marxant  d’entre  l’aglomeració  sota  l’atenta  mirada  dels  assistents.  Ens  vam  amagar  entre  panteons  coberts  de  records  negres  i  vam  riure  fins  a  la  sacietat. En  aquell  moment  no  hi  vaig  pensar,  però  potser  els  morts  podrien  haver-se  ofès.  Tanmateix  m’ho  estava  passant  tant  bé  que  no  hi  vaig  parar  esment.  La  vida  és  dels  vius  i  no  dels  morts!  O  això  creia  jo…
Quan  aconseguíem  posar-nos  una  mica  seriosos,  ens  tornàvem  a  mirar  i  esclatàvem  a  riure  altra  vegada.  Vaig  observar  com  a  la  Joana  fins  i  tot  li  queien  les  llàgrimes.

COMIATS

Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!

CAPÍTOL I

La  vaig  conèixer  en  un  lloc  que  més  aviat  és  de  comiats…

El  seguici  d’ànimes  en  pena  moquejant  tristeses  penetrava  al  cementiri travessant  les  llòbregues  portes  de  ferro  rovellades  que  van  grinyolar  espectral ment.  Parets  de  nínxols  i  panteons  oblidats  formaven  un  laberint  enfonsat  en  una  boirina  tètrica  i  enganxifosa.  Queia  un  lleu  plugim  finíssim  que  tacava  la  roba  de  melangia.
No  recordo  gaire  bé  com  em  vaig  assabentar  de  l’enterrament,  crec  que  ho  vaig  veure  en  una  esquela  del  diari  comarcal.  En  qualsevol  cas,  he  d’estar  agraït,  perquè  si  no  fos  per  això, i  de  fet gràcies a la persona que s’havia mort  (encara  que  això  soni  propi  d’una  mala  persona,  d’un  aprofitat  o  de  totes  dues  coses),  jo  no  hauria  conegut  la  felicitat encarnada en un cos de dona. O  això és  el  que  jo  vaig  voler  creure  durant  uns  instants.

De  fet,  jo,  a  la  cosina  Catalina  (la  difunta) no  la  coneixia  gaire.  La  poca  informació  que  en sabia  d’ella  la  treia  d’un  cosí, en  Jofre  Filador,  amb  el  qual  ens  trucàvem  cada  Nadal,  i  em  posava  al  corrent  de  les  xafarderies  que  envoltaven  la  vella  Catalina  Drai,  dels  Drai  de  tota  la  vida.
L’últim  Nadal  vaig  saber  que  la  Catalina  s’havia  casat  per  sisena  vegada,  amb  un  home  al  qual,  si  no  li  doblava  l’edat,  li  deuria  faltar  poc.

Les  males  llengües  deien  que  l’Octavi,  el  seu  primer  marit, va  morir  per  no  escoltar  rondinar  més  a  la  seva  dona, puix  el  seu  caràcter  bonhomiós  no  va  saber  mai  imposar-se  sobre  les  males  maneres  de  la  seva  dona. Segons  en  Jofre, Catalina, quan  es  va  morir  el  seu primer  marit, va  heretar  la  seva  gran  fortuna  que  va  desencadenar  un  seguit  de  pretendents  interessats  que  perseguien  la  vídua  i  el  seu  compte  corrent. Tot   i   així  els  admiradors  l’anaven  deixant  progressivament  quan  se  n’adonaven  que,  tot  i  tenir  diners,  era  una  dona  difícil  d’aguantar.

Crec  que  la  vaig  veure  tant  sols  dues  vegades: la primera va ser quan tenia set anys i la meva mare em va fer anar a l’enterrament del senyor Octavi. Segons deia ella, hi  anàvem  per  quedar  bé  amb  la  família, i segons penso jo, hi anàvem a veure si arreplegàvem alguna cosa.
L’enterrament va ser digne d’un duc i totalment multitudinari. L’Octavi, home de negocis, havia  construït  una  vida  de  celebritat  al  voltant  de  les  finances  i  això, dit  en  boca  de  tothom, era  el que més  enfurismava  la  vella  Catalina  Drai. Per  això, quan  el  va  enterrar  va  ser  tot  un  descans,  en  primer  lloc  per  la  gran  fortuna  que  va  quedar-se  i  en  segon  lloc  perquè  ja  no  li  trauria  protagonisme. Encara  recordo,  tot  i  ser  molt  petit,  el recordatori  de  l’enterrament. Deia: “En  memòria  d’Octavi  Creixell  i  Vilamajor, a  qui  els  diners  se  li  van  menjar  la  consciència”.  La  seva  làpida  era  ben  llisa  i en  comptes  del  típic “Descansi  En  Pau”  va  estalviar-se  les  dues  últimes  paraules  donant  a  la  sentència  una  espècie  de  to  imperatiu: “Descansi”. Jo  li  hagués  afegit: “ i deixi’m en pau”.
La  Catalina  no  volia  esmerçar-se  gaire  en  el  seu  marit,  i  menys  llavors  que  ja  era  mort.
Quan  la  vaig  veure  em  va  fer  por.  Tenia  aspecte  de  bruixa  dolenta  de  conte  i,  el  vestit  negre  de  dol  contribuïa  a  les  meves  teories.
̶- Joanet! Estàs molt prim. Què no menges, fill? – i em va estirar  les  galtes  depravadament.

La  segona  vegada  que  la  vaig  veure  va  ser  llavors,  que  s’havia  mort,  pobra  dona.  Bé,  de  pobra  res,  almenys  econòmicament.

Al  diari  on  vaig  veure  l’esquela  deia  que  l’acte  seria  públic  i  que  començaria  cap  allà  a  les  dotze  del  migdia.  Tanmateix  s’havien  avançat  i  va  fer  l’efecte  que  arribava  tard.
El  taüt,  tant  blanc  i  lluent  que  semblava  de  marbre, reposava  sobre  un  tros  de  gespa  aspre,  amb  diverses corones  de  flors. I  durant  uns  instants  vaig  jugar  a  imaginar  qui  les  hauria  portat.  Les  més  grans  i  vistoses  eren  les  dels  socis  que  havien  fet  negoci  amb  el  difunt  marit  i  que  encara  mantenien  relació  amb  la  dona.  També  n’hi  havia  dels  seus  ex-marits (els  que  encara  eren  vius), i  la  més  petita  i  barroera  era  la  del  seu  actual  marit.

Al  voltant  del  fèretre,  regits  per  una  espècie  de  norma  no  establerta, s’hi  va  formar  un  cinturó  de  familiars  ploraners. Jo  em  vaig  mantenir  fora  d’aquest  cinturó,  pensant  que  seria  l’únic  exclòs.  Però  vaig  somriure  interiorment  en  descobrir  que  fora  del  primer  cinturó  se’n  formava  un  altre  de  persones  que  com  jo,  imaginava,  no  deurien  conèixer  gaire  la  difunta  Catalina i  quedaven  al  marge  per  deixar  un  lloc  més  privilegiat  als  més  propers.

El  mossèn  Josep  sermonejava  sense  cessar  d’una  manera  tan  monòtona  que  endormiscava  els  sentits.  De  petit  vaig  fer  la  catequesis  amb  ell  i  em  sembla  que  cap  de  les  vegades  no  em  vaig  adormir.

Als  dos  minuts  la  meva  consciència  ja  havia  fugit  d’allà,  i  estava  pensant  que  després  de  l’enterrament  havia  de  portar  en  Toby,  el   meu  gos,  al  veterinari  (que  últimament  havia  perdut  la  gana  i  havia  agafat  el  costum  de  dormir  tot  el  dia),  portar  la  roba  a  la  tintoreria,  després  hauria  de  passar  per  l’hospital  ha  veure  el  recent  nascut  d’una  companya  del  grup  de  teatre,  més  tard  havia  de  passar  per  l’oficina  a  recollir  uns  informes  que  el  meu  cap  em  va  exigir  passar   a  net  fa  dues  setmanes,  i  mil  coses  més  que  sempre  se  m’oblidaven.

Caimans (escriptura automàtica)

Pare, estic envoltat de flors a la prada. No hi ha cocodrils que se’m mengin aquí. Allà si pare? Aquí només petits llangardaixos deboradors de petites flors i ametlles amargants. Escolto el vent, pare, diu  “què hi faig aquí?”. Què hi fas allà pare? Allà els cocodrils mengen pares! Ho he vist a les notícies…
Pare, el cel plora i ho encomana als llangardaixos. Allà també hi ha inundacions per les llàgrimes de cocodrils? La generació dels videojocs és també la dels malcriats i els plors de rèptil.
Pare, t’enyoro. Pare, torna. Pare, la mare fuma al balcó i parla amb un llangardaix farcit de diners. Intimen molt últimament. Pare t’enyoro, pare torna. Pare, la mare ja havia tingut una aventura amb un peix gros, amb un camell, amb un goril·la… però mai amb un llangardaix ploraner!
Pare, torna. Pare, t’enyoro. Pare, t’estimo. Pare, els llangardaixos em llepen com gossos, pare, pare, pare…
PER QUÈ  ENS MIREN TANT MALAMENT ALS CAIMANS?

pd: Salutacions al dragó literat!

Nines russes

Aquest relat fou premiat amb el primer premi de narrativa curta de la biblioteca Montserrat Roig.

Eclipsat per una mena d’èxtasi literari, l’escriptor fa volar les mans per les tecles com si fos un pianista. Sense saber ben bé què ha d’escriure, està convençut que en sortirà algun prodigi. Fa servir una màquina d’escriure, li sembla una manera més romàntica i íntima d’apropar-se a la seva literatura que no pas un ordinador, on les paraules que apareixen en la pantalla lluminosa són impalpables.
No sap si l’avidesa amb què escriu és causada per la motivació del premi, que dóna el certament literari de Martorelles, o si ho fa per recuperar el seu narcisisme literari que mantenia fa uns anys.
Cinc anys sense escriure! Com ha notat l’absència de literatura d’aquests anys, quan s’ha quedat cara a cara amb el paper en blanc! Les mans li suen i el teclat ha quedat enganxosament anguniós. Fa cinc hores que és davant de la màquina i només ha aconseguit escriure un paràgraf que s’ha dedicat a escurçar i allargar sistemàticament tot canviant paraules i formes sintàctiques, i té la incertesa de trobar-se tot just allà on ha començat. El pamflet on ha llegit les bases del concurs literari és al seu costat, potser pensant que li inspirarà alguna magnífica creació. Torna a llegir els límits d’extensió a que s’ha de sotmetre el relat : de cinc línies a dues pàgines. Es concentra i agafa un bolígraf. Potser la màquina d’escriure s’està fent vella i cada vegada nota més l’esgotament literari. Potser ell també el comença a notar… i això el preocupa.
Per això agafa amb cura el bolígraf i un tros de paper.

Tanca els ulls i s’hi posa immediatament. Però de seguida se’n adona que no pot pensar en res que no sigui el certamen literari i en el seu neguit per escriure un bon relat.
Passeja la vista fins al pamflet amb l’esperança de trobar-hi inspiració.
“De cinc línies a dues pàgines”, torna a llegir.
De cinc línies a dues pàgines!!- es repeteix a si mateix. -Cinc línies! Les més genials de tota la meva literatura i de tota la meva vida!
El poeta extasiat tremola tot ell d’emoció perquè ja ha aconseguit centrar el tema que ocuparan aquestes cinc espectaculars línies.
Cinc línies! Com no se m’havia acudit abans!!

No troba on ha deixat el bolígraf ni el paper, li tremolen les mans i els ulls, uns ulls que obre en un desfici animal sobre la blancor del paper; cau de la cadira un parell de cops de l’emoció, a la vegada que fa faltes d’ortografia que són autèntiques pallisses al diccionari perquè amb l’emoció no pot parar atenció a com les escriu. Està escrivint l’obra de la seva vida, que marcarà eternament la seva carrera literària.

És apoteòsic, és entusiasmant, arrabassadorament estratosfèric de la manera més intensament apocalíptica!!
Se sorprèn del fort dolor que sent al braç esquerre i al pit, li costa respirar, probablement extasiat per la magnificència de la literatura curta i potser, per, sense adonar-se, veure’s a ell mateix escrivint aquell mateix relat dins del propi escrit. Tot i el dolor, està sumit en un intens atac: no pot parar de riure!, probablement d’ell mateix, de l’estupidesa de la condició humana en voler crear la bellesa més literària quan és ella que ens crea a nosaltres.
Cau a terra sense respiració per un atac literari, literalment.
Eclipsat per una mena d’èxtasi, l’escriptor ha caigut mort i ha deixat el seu relat de cinc línies sobre l’escriptori.

“Un escriptor que, assegut al revés a la cadira, observa el full en blanc. Vol escriure cinc línies per un premi literari. Té un bolígraf mig gastat entre els dits i el giravolta, potser pensant que així vomitarà la tinta que escriurà la seva gran obra. Però el moment no arriba i el deixa sobre l’escriptori. Abaixa el cap debatut, però de sobte… Ah! Divina inspiració! Agafa el bolígraf amb impaciència i escriu dues paraules en el full en blanc: “cinc línies”.”

Paradoxalment, cap dels anteriors escriptors guanyarà el concurs literari perquè quedaran eclipsats  ( i creats, l’un dins el relat de l’altre com unes nines russes) per un altre, el Gran Creador, que, potser irònicament, posarà el punt i final d’aquí a un grapat de paraules complint així les dues pàgines demanades.

 

 

El precipici

I vaig saber que no hi havia volta enrere. Que tot el meu esforç i dedicació havien quedat reduïts, per fi, a cendres. I d’aquestes cendres, en un cop de ràbia, en vaig fer sortir meravelles de paper.
Meravelles de paper que volen ara per l’habitació que em conté, donant voltes per sobre del meu cap. Són les estrelles que em guien pel cel immens de la meva consciència afamada de paraules.
En aquest cel hi ha un camí del qual m’agrada desviar-me. Un camí pla, llis i racional. Com m’agradava allunyar-me’n! Com m’agrada caure pel precipici que porta als pensaments més irracionals, il·lògics, bojos, estrafolaris, extravagants, fantàstics pensaments!
I tot caient pel precipici, hi veig les despulles de la realitat, vestigis de tot allò que la gent ha rebutjat des de els principis dels temps.
I quan arribo suaument al fons del precipici, just quan els peus toquen terra, un so estrident m’inunda les orelles i els més ulls s’obren a la avorrida realitat. Esclata a sonar l’ atronador despertador, i em fa posar altre vegada els peus al camí llis, pla i racional.