Tots els seus secrets, tots els seus pensaments, tots els els dubtes i anhels, els va clausurar dins d’un Jardí Botànic infinit i infinitament perfecte inscrit i escrit dins d’un magnífic llibre.
El seu contingut i la seva comprensió estava dedicada tant sols als més erudits o als més coneixedors de la seva confiança. Tanmateix aquest llibre també va portar-li a ella, Felurian, algunes sorpreses…
—
Al Jardí, hi aparèix un pit-roig de paper. Un dels ulls és botànic, l’altre sembla trist i real.
—
… Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.
—
Què bonic és estimar discretament.
Mirades furtives, somriures amagats, petons a la llunyania,
declaracions callades, promeses doloroses, llàgrimes silencioses…
Què bonic és estimar d’amagat.
Mentre somrius, mentre dorms, mentre escrius, mentre rius,
mentre penses en l’altra, mentre li fas l’amor, mentre no penses en mi.
Què bonic és estimar en silenci.
Però tinc por. Tinc molta por de no poder ser-hi per estimar-te i
olorat-te des de lluny. Tinc por de no poder tornar-te a mirar sense
que em vegis. Tinc por de convertir-me en allò que m’amaga: en silenci.
Què bonic és estimar discretament, d’amagat, en silenci…
QUÈ BONIC ÉS ESTIMAR-TE!!
—
No hi ha pany si és prou l’afany.
