Aurora, d’ exuberant cabellera rossa, caminava abstreta per un sender que conduïa a la finca de la seva mare, que havia estat dels seus avis i dels avis dels seus avis. Era un dia molt assolellat i l’Aurora somreia com més se li il·luminava la cara d’aquesta fantàstica llum de mig matí. De petita, sempre tenia el costum de comptar els xiprers, que s’enfilaven en una renglera tot al llarg del camí que arribava a la casa. Fins i tot els hi va posar nom. Va obrir un somriure recordant-ho i va començar a contar-los i dir el seu nom en veu alta.
– Un, Jofre… Dos, Alícia… Tres, Esteve… Quatre, Remei… Cinc, Adrià… Sis, Julià… Set, Judit… I vuit, Joel.
Llavors es donà compte que no n’hi havien vuit, sinó nou.
Va tornar enrere i va tornar a contar de del principi tot dient el seu nom en veu alta, aquesta vegada no tant abstreta en el passat, molt més concentrada.
– Un, Jofre. Dos, Alícia. Tres, Esteve. Quatre, Remei. Cinc, Adrià. Sis, Julià. Set, Judit. I vuit, Joel.
Efectivament hi havia nou xiprers i no s’ho podia explicar. Aurora visitava a la seva mare diverses vegades al més i sempre que passava per aquell camí els contava: vuit xiprers. De fet, no feia gaire de l’última visita, potser un parell de setmanes.
El va examinar minuciosament amb molta inquietud. Era molt més alt i vell que tots els altres i estava fortament arrelat a la sorra seca.
– D’on carall has sortit?!?!- va exclamar-se impotent.
Va decidir que continuaria el camí i li ho preguntaria a la mare. Abans de fer-ho va mirar cap amunt i una ventada va moure lleugerament les puntes dels xiprers cap a la seva dreta, en direcció a la casa. El novè, però, va quedar-se tot quiet, immòbil.
– Què dimonis…?
Aurora es va acostar al xiprer per examinar aquelles fulles impassibles davant el vent. I es va adonar que entre les fulles es barrejava un color resplendent que es movia. Quan les va apartar totes va comprovar que sobre una de les branques hi penjava un mirall. S’hi va acostar per examinar el marc tenyit d’or i es va sorprendre del reflex que hi va veure. Definitivament aquella del reflex no era el seu. La dona que la mirava era terriblement blanca i els pòmuls se li marcaven sota aquella pell de serp. El vent seguia empenyent el vestit de l’Aurora i dins el mirall feia giravoltar el cabell negre d’aquella dona, que enterbolia momentàniament els seus ulls extremadament grisos que es fixaven en ella. Passats uns moment d’angoixa, l’Aurora va moure el cap i efectivament la dona del mirall va moure’l també. Instintivament l’Aurora va donar mitja volta i va mirar darrere seu. Llavors es va donar compte que la seva mare sortia de la finca per rebre-la. Quan es va girar per tornar a mirar al mirall va veure com la noia es girava ràpidament d’esquenes i començava a córrer entre els camps d’espígol que tenia darrere seu.
La mare va rebre-la amb una abraçada, però Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.
