Vaig arribar a les portes del cementiri un quart d’hora aviat, així que em vaig asseure en un banc proper a menjar-me un gelat que m’havia comprat pel camí. Mentre ho feia, vaig posar-me a llegir un diari comarcal gratuït que havia agafat a la geladeria. Després vaig adonar-me que era de la setmana passada i que ja l’havia llegit. De fet (llavors ho vaig recordar) va ser el diari on vaig veure l’esquela que els familiars Drai havien posat per anunciar la mort de la Catalina i del seu pròxim enterrament, que seria multitudinari.
Vaig observar que s’acostava gent mudada al cementiri i vaig imaginar que hi hauria algun enterrament. Pel meu davant desfilava gent que jo havia vist abans però no sabia on, de fet em saludaven curtament amb un lleu moviment de mà o un cop de barbeta. Jo els hi tornava la salutació sense saber ben bé perquè ho feia. Finalment, la persona que havia d’aclarir els meus dubtes va aparèixer.
– Hola, Joan. Com va tot?
– Ostres Jofre! No em pensava trobar-te aquí.- vag contestar.
– Jofre, el meu cosí que m’informava per Nadal de les xafarderies de la família, em va mirar amb cara de qui no entén res.
– Què no vas rebre la meva carta? T’ho vaig enviar així perquè se m’ha espatllat la connexió telefònica i com que passava per allà…
Durant uns segons no vaig copsar res de res i em vaig quedar sumit en un estat de meditació mentre en Jofre intentava tornar-me al món dels vius.
̶ Vols dir que aquesta carta és teva?- vaig dir alhora que em treia el sobre de la butxaca.
– Doncs clar! Qui vols que sigui J.F? Jofre Filador, jo mateix!
– Però… però- vaig balbucejar sense voler avenir-me a l’equivocació. – I perquè m’has citat al cementiri?
– Coi Joan! Et trobes bé?
– Em sembla que no gaire.- vaig dir jo, blanc com el paper.
– Avui és l’enterrament de la Catalina, va morir abans d’ahir.
– Com!?!?- vaig dir jo entre el silenci del cementiri.
– Em pensava que ja ho sabries… És en boca de tothom. De fet volia parlar amb tu perquè resulta que la molt poca-solta ha repartir la seva fortuna entre tota la seva família perquè ningú l’aclapari tota i no hereti tota la seva fortuna sencera, i resulta que a tu i a mi ens ha deixat…
En Jofre va seguir parlant sol perquè vaig deixar d’escoltar-lo i davant la seva perplexitat em vaig aixecar i vaig entrar dins el cementiri atrapat per un intens pressentiment.
Els familiars de la senyora Catalina Drai s’amuntegaven en un cinturó al voltant del taüt. M’hi vaig acostar i em vaig situar a primera fila per comprovar que el fèretre que ocupava la caixa no era ni més ni menys que la vella Drai. I, cabussat en un estat d’embadaliment perpetu, em vaig separar del grup i vaig rebre mirades mirades d’aprovació dels familiars que pensaven que em trobava en aquests estat pel xoc de la mort.
Vaig caminar una estona per mirar d’espavilar-me i intentar posar les idees a lloc. Vaig anar, guiat inexplicablement, fins a la tomba on fa uns dies vaig veure un enterrament i després d’apartar cap a un cantó les flors, vaig veure el nom i el “Descansi En Pau” que, irònicament, la Joana i jo vam llegir abans de somriure’ns per última vegada.
AQUÍ DESCANSA EN PAU
Joana Freixes Boadella
1984 – 2011
“Amant de la bicicleta fins a la mort”
Finalment, el meu pressentiment es va fer cert. Em vaig asseure en un dels bancs del cementiri i vaig desplegar el diari amb un temor aferrat al cor.
L’esquela que havia vist la fa uns dies i que em va portar fins aquell mateix cementiri no era de la mort de Catalina Drai Bonaventura (perquè encara no havia mort) sinó que no era cap altre que la de Joana Freixes Boadella, morta als vint-i-set anys, víctima d’una bicicleta.
Després vaig anar fins a la tomba de Catalina, on en mossèn Josep resava per a ell mateix. Ens vam quedar una estona l’un al costat de l’altre sense dir-nos res, mirant la tomba.
– Pobre Caterina… – va dir.
– No es deia Catalina?
– Ai, potser si… – va dir dubtant. – Va morir el dia de l’enterrament de Joana Freixes, que era la filla de la cosina de la seva neboda. Quan es va acabar l’acte va anar a posar-li flors al seu marit i resulta que un eixelebrat es va posar a cridar com un boig. A la pobra dona li va agafar un infart i s’hi va quedar allà mateix… Quines coses té la vida, eh? Morir-se al cementiri… – va dir mig rient. – Bé, almenys ja estava a lloc.
El vaig mirar i li vaig fer un somriure d’aprovació. Quan Josep ja es donava la volta per anar-se’n el vaig aturar.
̶ Pare, qui era aquell que, a l’enterrament de la Joana, va fer aquell discurs tant maco?
̶ Maco? Si va ser una tortura!- va riure. – Crec que era el seu germà. – va fer una pausa. – Vas veure la seva mare? Se’l mirava d’una manera… és veu que no s’avenen gaire. En fi, noi, jo vaig tirant que tinc una comunió a les cinc.
̶ D’acord Pare, que vaig bé.
Sense saber ben bé que pensar vaig tornar a la tomba de la Joana i vaig deixar el ram de gladiols sobre la tomba. Però no vaig voler dir-li adéu puix ella tampoc s’havia acomiadat de mi. Després vaig observar com, una mica més lluny, a la porta del cementiri, els familiars s’acomiadaven. Em vaig tombar cap al camí que portava cap a la porta i quan vaig ser a mig camí em vaig aturar. I, pres d’un atac de rialles, vaig riure llargament, probablement de mi mateix.
Amb un somriure, propi d’aquells que han descobert que els hi han fer una enganyifa innocent, vaig sortir del cementiri i em vaig comprar un altre gelat que vaig devorar amb avidesa. Tot havia estat un miratge! Sempre recordem allò que mai ha succeït, va dir algú.
La vaig conèixer en un lloc que més aviat és de comiats, però ella es va esfumar sense dir ni un trist adéu. I sempre més he recordat la Joana com un instant de felicitat, alguna cosa que mai a succeït, una il·lusió.
Vaig acabar-me el gelat pensant que l’estona que vaig estar amb la Joana va ser l’instant més estrany de la meva vida i tanmateix, a la vegada també va ser, amb tota seguretat, el més feliç.
Ser feliç és un petit plaer que dura tant sols el temps de sortir de la realitat i de tornar-hi a entrar. La felicitat, que en el meu cas és diu Joana, s’escola de la realitat sense acomiadar-se. Mentre hi pensava, vaig tornar a riure per mi mateix en un dia de somni.
