Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!
CAPÍTOL I
La vaig conèixer en un lloc que més aviat és de comiats…
El seguici d’ànimes en pena moquejant tristeses penetrava al cementiri travessant les llòbregues portes de ferro rovellades que van grinyolar espectral ment. Parets de nínxols i panteons oblidats formaven un laberint enfonsat en una boirina tètrica i enganxifosa. Queia un lleu plugim finíssim que tacava la roba de melangia.
No recordo gaire bé com em vaig assabentar de l’enterrament, crec que ho vaig veure en una esquela del diari comarcal. En qualsevol cas, he d’estar agraït, perquè si no fos per això, i de fet gràcies a la persona que s’havia mort (encara que això soni propi d’una mala persona, d’un aprofitat o de totes dues coses), jo no hauria conegut la felicitat encarnada en un cos de dona. O això és el que jo vaig voler creure durant uns instants.
De fet, jo, a la cosina Catalina (la difunta) no la coneixia gaire. La poca informació que en sabia d’ella la treia d’un cosí, en Jofre Filador, amb el qual ens trucàvem cada Nadal, i em posava al corrent de les xafarderies que envoltaven la vella Catalina Drai, dels Drai de tota la vida.
L’últim Nadal vaig saber que la Catalina s’havia casat per sisena vegada, amb un home al qual, si no li doblava l’edat, li deuria faltar poc.
Les males llengües deien que l’Octavi, el seu primer marit, va morir per no escoltar rondinar més a la seva dona, puix el seu caràcter bonhomiós no va saber mai imposar-se sobre les males maneres de la seva dona. Segons en Jofre, Catalina, quan es va morir el seu primer marit, va heretar la seva gran fortuna que va desencadenar un seguit de pretendents interessats que perseguien la vídua i el seu compte corrent. Tot i així els admiradors l’anaven deixant progressivament quan se n’adonaven que, tot i tenir diners, era una dona difícil d’aguantar.
Crec que la vaig veure tant sols dues vegades: la primera va ser quan tenia set anys i la meva mare em va fer anar a l’enterrament del senyor Octavi. Segons deia ella, hi anàvem per quedar bé amb la família, i segons penso jo, hi anàvem a veure si arreplegàvem alguna cosa.
L’enterrament va ser digne d’un duc i totalment multitudinari. L’Octavi, home de negocis, havia construït una vida de celebritat al voltant de les finances i això, dit en boca de tothom, era el que més enfurismava la vella Catalina Drai. Per això, quan el va enterrar va ser tot un descans, en primer lloc per la gran fortuna que va quedar-se i en segon lloc perquè ja no li trauria protagonisme. Encara recordo, tot i ser molt petit, el recordatori de l’enterrament. Deia: “En memòria d’Octavi Creixell i Vilamajor, a qui els diners se li van menjar la consciència”. La seva làpida era ben llisa i en comptes del típic “Descansi En Pau” va estalviar-se les dues últimes paraules donant a la sentència una espècie de to imperatiu: “Descansi”. Jo li hagués afegit: “ i deixi’m en pau”.
La Catalina no volia esmerçar-se gaire en el seu marit, i menys llavors que ja era mort.
Quan la vaig veure em va fer por. Tenia aspecte de bruixa dolenta de conte i, el vestit negre de dol contribuïa a les meves teories.
̶- Joanet! Estàs molt prim. Què no menges, fill? – i em va estirar les galtes depravadament.
La segona vegada que la vaig veure va ser llavors, que s’havia mort, pobra dona. Bé, de pobra res, almenys econòmicament.
Al diari on vaig veure l’esquela deia que l’acte seria públic i que començaria cap allà a les dotze del migdia. Tanmateix s’havien avançat i va fer l’efecte que arribava tard.
El taüt, tant blanc i lluent que semblava de marbre, reposava sobre un tros de gespa aspre, amb diverses corones de flors. I durant uns instants vaig jugar a imaginar qui les hauria portat. Les més grans i vistoses eren les dels socis que havien fet negoci amb el difunt marit i que encara mantenien relació amb la dona. També n’hi havia dels seus ex-marits (els que encara eren vius), i la més petita i barroera era la del seu actual marit.
Al voltant del fèretre, regits per una espècie de norma no establerta, s’hi va formar un cinturó de familiars ploraners. Jo em vaig mantenir fora d’aquest cinturó, pensant que seria l’únic exclòs. Però vaig somriure interiorment en descobrir que fora del primer cinturó se’n formava un altre de persones que com jo, imaginava, no deurien conèixer gaire la difunta Catalina i quedaven al marge per deixar un lloc més privilegiat als més propers.
El mossèn Josep sermonejava sense cessar d’una manera tan monòtona que endormiscava els sentits. De petit vaig fer la catequesis amb ell i em sembla que cap de les vegades no em vaig adormir.
Als dos minuts la meva consciència ja havia fugit d’allà, i estava pensant que després de l’enterrament havia de portar en Toby, el meu gos, al veterinari (que últimament havia perdut la gana i havia agafat el costum de dormir tot el dia), portar la roba a la tintoreria, després hauria de passar per l’hospital ha veure el recent nascut d’una companya del grup de teatre, més tard havia de passar per l’oficina a recollir uns informes que el meu cap em va exigir passar a net fa dues setmanes, i mil coses més que sempre se m’oblidaven.
