Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!
Quan vaig tornar al cementiri, una noia se m’havia posat al davant. El seu cabell ros li arribava fins a les espatlles, i s’ondulava indomablement creant-li unes ondes gracioses. Hauria semblat que anés vestida de dol, si no fos perquè la camisa negra no tenia mànigues i deixava al descobert més esquena del que era normal perquè, tot i que ella s’entestava a apujar-se-la, se li queia esquena avall cada dos per tres i deixava veure uns divertits sostenidors roses amb ratetes somrients i formatgets repartits a parts iguals.
Sota el braç, cridava l’atenció un casc de bicicleta extremadament rosa que em va fer pensar que potser era d’una nena petita.
Portava una faldilla amb flors petites de colors lilosos que li arribava fins una mica més avall dels genolls i deixaven veure part d’unes cames espectaculars que acabaven en unes botes de pell que s’assemblaven a les que feien servir els pistolers de les pel·lícules de l’Oest.
Es posava de puntetes davant meu intentant veure parlar el fill de la difunta (per l’edat, vaig imaginar que seria ell). El primogènit de la difunta, si s’hi parava prou esment, es podia intuir que parlava sense cap emoció tot i que volgués aparentar una profunda tristesa, que acabava resultant una representació teatral digne d’un comediant experimentat.
“ … la mort, desconsiderada, s’ha emportat a una persona molt important per tots nosaltres i el seu buit ens acompanyarà eternament en un viatge que ha quedat ensopit sense ella…” s’escoltava.
Mentre el fill parlava vaig adonar-me que hi havia una dona vella que no parava de mirar-se’l amb rancúnia mentre negava amb el cap. Després vaig hi vaig caure: devia ser Jordina Drai, la seva germana i la persona amb qui el fill es repartiria, o es disputaria, la generosa herència.
Vaig riure endins quan vaig veure la dona rossa del meu davant estirar-se les calces per posar-les al seu lloc sense cap vergonya, potser pensant que darrere seu no hi havia ningú, i em vaig preguntar si les calces també durien ratolins empaitant formatgets.
Va parar de posar-se de puntetes, va esbufegar mostrant el seu avorriment i llavors es va enretirar i em va trepitjar.
– Ai, perdona.- va dir ella
– No res.- vaig dir jo maldestrament. – Pobra Catalina…
– Catalina? No es deia Caterina?- va mussitar amb un somriure.
̶- Ai… ara em fas dubtar…- vaig fer una pausa i després la vaig mirar als ulls per primera vegada. I em vaig meravellar, eren d’un verd de somni! Tenia els llavis molsuts, pintats de rosa jovial que trencava la desolació de la situació, i quan somreia, ensucradament, se li feia un clotet a galta i galta.
– Sóc el seu cosí llunyà, llunyà, llunyà… Em dic Joan Grau.
– Joana Freixes, sóc la cosina de la filla de la seva neboda.
̶- Carai…. – vaig dir, i després vaig fer com si m’interessés el discurs del fill per uns instants, però veritablement no vaig parar atenció d’absolutament res del que deia.
“… i qui ens ho hauria de dir? Que haguem d’acomiadar una dona tant forta un dia com avui. Si fos aquí us agrairia la vostra assistència al seu comiat…” seguia el fill.
– Aquest que parla és el fill?- vaig preguntar a la Joana.
– Ves a saber. Potser era la seva parella. Amb la fama que tenia…
– Jo, com que feia tant de temps que no la veia, no…- vaig dir sense saber ben bé que volia dir.
– Jo crec que no la vaig arribar a veure mai…
– Jo la vaig veure una vegada quan era petit, i ja em va semblar vella…-
Vam somriure.
– L’has vist?- va preguntar-me referint-se al fèretre amb un cop de barbeta.
– No…
– Va, acostem-nos-hi.
I ens hi vam acostar, i vam deixar enrere el club del segon cercle d’espectadors. Ens vam fer un lloc entre sospirs i sanglots tristos, però ens vam adonar que la nostra indiferència cridava l’atenció dels assistents. Quan vam aconseguir posar-nos al capdavant, acabaven de posar la tapa al taüt.
– Vaja.- va fer ella.
– Llàstima, no podràs veure-la per última vegada.
– Ni per primera.
Vam proferir una lleu rialla, però la gent del costat se’ns va quedar mirant. Bé, més aviat m’observaven a mi, a la Joana ningú hi parava esment.
Quan van acabar de tancar la caixa, el mossèn Josep va dir quatre paraules, amb el mateix to somnífer, i va demanar uns minuts de silenci.
Uns minuts que se m’estaven fent eterns i incòmodes. Alguns estaven amb el cap cot mirant-se melancòlicament les sabates, altres miraven amunt i sospiraven, i els restants miraven el taüt i negaven amb el cap repetidament. L’excepció érem nosaltres dos, que ens manteníem indiferents sense saber ben bé què fer. Per trencar el gel, m’hi vaig acostar i li vaig dir sense apartar al vista del taüt:
– T’imagines que ara s’aixeca?
La Joana va reprimir una rialla i es va acostar a mi, mirant també el taüt i seguint-me el joc, em va contestar:
– Doncs si no vigila amb la tapa, es fotrà un bon nyanyo al cap…
Tots dos ens vam mirar amb els llavis premuts, reprimint les rialles, però cada vegada que ens tornàvem a mirar tornava a visitar-nos el riure. La Joana ajupia el rostre per amagar l’atac de riure i jo em cobria la boca amb una mà per no deixar escapar les rialles. És allò que diuen, sempre ens agafa el riure quan menys podem riure. Finalment, vam acabar marxant d’entre l’aglomeració sota l’atenta mirada dels assistents. Ens vam amagar entre panteons coberts de records negres i vam riure fins a la sacietat. En aquell moment no hi vaig pensar, però potser els morts podrien haver-se ofès. Tanmateix m’ho estava passant tant bé que no hi vaig parar esment. La vida és dels vius i no dels morts! O això creia jo…
Quan aconseguíem posar-nos una mica seriosos, ens tornàvem a mirar i esclatàvem a riure altra vegada. Vaig observar com a la Joana fins i tot li queien les llàgrimes.
