Aquest relat fou premiat per l’Òmnium Cultural en la categoria de narrativa juvenil. Aniré penjant els capítols progressivament. Disfruteu-lo!
Quan se’ns havia mig passat l’atac ens vam tornar a dirigir cap a la tomba, on ara el seguici d’ànimes en pena ja s’acomiadava.
– Pobra Catalina…- vaig mussitar.
Ens vam mirar i ens vam somriure per última vegada.
La làpida va quedar coberta de flors i només s’hi podia entre llegir el “descansi en pau”. El vam observar llargament, mentre mossèn Josep mirava el cel i seguia murmurant amb el seu to monòton, ara, però, per a ell mateix.
Llavors li vaig preguntar si la tornaria a veure, Em va dir que era probable, i abans de poder demanar-li el telèfon o el lloc on podíem trobar-nos, em va dir que ens tornaríem a veure molt aviat en aquest mateix lloc.
No vaig saber-la entendre i tampoc ho vaig voler, però un calfred em va recórrer l’espinada.
Quan em vaig girar per preguntar a la Joana que havia volgut dir, vaig trobar-me sol. Havia marxat i no em va dir ni un trist adéu.
Els altres assistents van anar marxant fins que ens vam quedar jo i la làpida fitant-nos indiferents. L’encontre amb la Joana em va deixar perplex i incapaç de fer qualsevol cosa coherent així que vaig decidir cancel·lar els meus compromisos i vagarejar una estona.
Vaig caminar una estona pel cementiri observant les tombes amb noms i dates que per mi no significaven res. Finalment, conduït per una força intuïtiva, vaig arribar a la tomba del senyor Octavi. Hi havia flors fresques, unes roses vermelles i lluents. La vaig estar mirant una estona i em vaig adonar que recordava la làpida. Llavors com si hagués tornat de cos sencer al passat, vaig escoltar la veu de la vella Catalina:
– Joanet! Estàs molt prim! Què no menges, fill?
Aquella veu ronca em va posar els pels de punta. Era un so tant real que no vaig poder evitar girar-me per comprovar si no estava darrere meu. La meva sorpresa va ser horripilant en descobrir que veritablement tenia a la vella senyora Drai darrere meu.
La vaig veure vestida tota de negre, arrugada com una pansa. I va ser una visió tant horrorosa que em va semblar que perdia el coneixement i sense adonar-me’n vaig saber que corria esperitat cap a la porta del cementiri proferint crits d’espant.
