Aurora, d’ exuberant cabellera rossa, caminava abstreta per un sender que conduïa a la finca de la seva mare, que havia estat dels seus avis i dels avis dels seus avis. Era un dia molt assolellat i l’Aurora somreia com més se li il·luminava la cara d’aquesta fantàstica llum de mig matí. De petita, sempre tenia el costum de comptar els xiprers, que s’enfilaven en una renglera tot al llarg del camí que arribava a la casa. Fins i tot els hi va posar nom. Va obrir un somriure recordant-ho i va començar a contar-los i dir el seu nom en veu alta.

 – Un, Jofre… Dos, Alícia… Tres, Esteve… Quatre, Remei… Cinc, Adrià… Sis, Julià… Set, Judit… I vuit, Joel.

Llavors es donà compte que no n’hi havien vuit, sinó nou.

Va tornar enrere i va tornar a contar de del principi tot dient el seu nom en veu alta, aquesta vegada no tant abstreta en el passat, molt més concentrada.

 – Un, Jofre. Dos, Alícia. Tres, Esteve. Quatre, Remei. Cinc, Adrià. Sis, Julià. Set, Judit. I vuit, Joel.

Efectivament hi havia nou xiprers i no s’ho podia explicar. Aurora visitava a la seva mare diverses vegades al més i sempre que passava per aquell camí els contava: vuit xiprers. De fet, no feia gaire de l’última visita, potser un parell de setmanes.

El va examinar minuciosament amb molta inquietud. Era molt més alt i vell que tots els altres i estava fortament arrelat a la sorra seca.

– D’on carall has sortit?!?!- va exclamar-se impotent.

Va decidir que continuaria el camí i li ho preguntaria a la mare. Abans de fer-ho va mirar cap amunt i una ventada va moure lleugerament les puntes dels xiprers cap a la seva dreta, en direcció a la casa. El novè, però, va quedar-se tot quiet, immòbil.

– Què dimonis…?

 Aurora es va acostar al xiprer per examinar aquelles fulles impassibles davant el vent. I es va adonar que entre les fulles es barrejava un color resplendent que es movia. Quan les va apartar totes va comprovar que sobre una de les branques hi penjava un mirall. S’hi va acostar per examinar el marc tenyit d’or i es va sorprendre del reflex que hi va veure. Definitivament aquella del reflex no era el seu. La dona que la mirava era terriblement blanca i els pòmuls se li marcaven sota aquella pell de serp. El vent seguia empenyent el vestit de l’Aurora i dins el mirall feia giravoltar el cabell negre d’aquella dona, que enterbolia momentàniament els seus ulls extremadament grisos que es fixaven en ella. Passats uns moment d’angoixa, l’Aurora va moure el cap i efectivament la dona del mirall va moure’l també. Instintivament l’Aurora va donar mitja volta i va mirar darrere seu. Llavors es va donar compte que la seva mare sortia de la finca per rebre-la. Quan es va girar per tornar a mirar al mirall va veure com la noia es girava ràpidament d’esquenes i començava a córrer entre els camps d’espígol que tenia darrere seu.

La mare va rebre-la amb una abraçada, però Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.

Tweet

Podria dir-te que el cementiri és ple de morts, que són els testimonis dels somnis vençuts. Podria dir-te que quan vas marxar no vaig buscar-te i no et vaig trobar, no em vaig trobar. Podria tornar-te a dir que ho sento, que vaig errar. Però t’enganyaria i m’enganyaria si et digues que no ho vaig pensar. No puc dir-te que no va sortir tal i com jo esperava. No puc dir-te que vaig passar els pitjors dies de la meva vida. No puc, perquè em delataria. Seria just dir-te que no vas ser allò que esperava? No t’ho prenguis malament, simplement em vas sorprendre.

Et vaig dir NO, un no ben gros i a més a més te’l vaig argumentar:

• VEU FEMENINA: No, perquè hi ha això.

• VEU MASCULINA: ohh, però això és pot arreglar!!

• VEU FEMENINA: Però és que també està allò…

• VEU MASCULINA: Allò no té importància, amor!!

• VEU FEMENINA: Però pot passar quelcom!

• VEU MASCULINA: Tot és quelcom incert, arrisquem-nos!

• VEU FEMENINA: I si tot d’una… dallonses?

• VEU MASCULINA: Ni dallonses ni daixonses!! Ho ets tot per mi!

• VEU FEMENINA: No ho sé, és tot molt complicat saps? (pausa) Però…

• VEU MASCULINA: Però?

• VEU FEMENINA: Si, però. Però una veueta dins meu diu que l'»això», l'»allò», el «quelcom» i el «daixonses i dallonses» importen una merda. I si la pregunta era: “m’estimes com jo t’estimo?”. Dons si, t’estimo com tu m’estimes.

• VEU MASCULINA: (vacil·lant) M’estàs prenent el pèl?

• VEU FEMENINA: T’estic prenent el cor. I si vols, tu pots prendre’m el meu.

i com tot va començar, i com tot va acabar, i com tot, sembla que torna a començar, i com tot no vull que s’acabi.

Tweet

Tots els seus secrets, tots els seus pensaments, tots els els dubtes i anhels, els va clausurar dins d’un Jardí Botànic infinit i infinitament perfecte inscrit i escrit dins d’un magnífic llibre.

El seu contingut i la seva comprensió estava dedicada tant sols als més erudits o als més coneixedors de la seva confiança. Tanmateix aquest llibre també va portar-li a ella, Felurian, algunes sorpreses…

—

Al Jardí, hi aparèix un pit-roig de paper. Un dels ulls és botànic, l’altre sembla trist i real.

—

… Aurora seguia fixada en el camp on va veure una cabellera negra corrent, voleiant amb el vent entre l’espígol.

—

Què bonic és estimar discretament.

Mirades furtives, somriures amagats, petons a la llunyania,

declaracions callades, promeses doloroses, llàgrimes silencioses…

Què bonic és estimar d’amagat.

Mentre somrius, mentre dorms, mentre escrius, mentre rius,

mentre penses en l’altra, mentre li fas l’amor, mentre no penses en mi.

Què bonic és estimar en silenci.

Però tinc por. Tinc molta por de no poder ser-hi per estimar-te i

olorat-te des de lluny. Tinc por de no poder tornar-te a mirar sense

que em vegis. Tinc por de convertir-me en allò que m’amaga: en silenci.

Què bonic és estimar discretament, d’amagat, en silenci…

QUÈ BONIC ÉS ESTIMAR-TE!!

—

No hi ha pany si és prou l’afany.

Tweet