Quan va despertar convertit en insecte, sense més altre remei, es va proposar pensar positivament. No podia canviar-ho, no podia fer res de res. Així que ho va acceptar, amb la resignació pròpia d’aquells que segueixen caminant tot i la tempesta.
La seva major por va ser la reacció de la seva família. No obstant això, com que ja tenia una idea formada del que era més probable que passés, no el va espantar i, un cop més, es va resignar. La seva família no ho va entendre, o no ho va voler entendre. No va pensar ni un moment en quedar-se. De fet, quan era humà tampoc va acabar mai de ser feliç. Ara la seva vida havia fet un gir. Potser no era el gir que ell esperava però es va proposar aprofitar-ho. Segur que podria treure profit d’alguna manera a aquesta kafkiana metamorfosi. Pensant-ho fredament, ser petit, de fet molt petit, podia tenir molts avantatges, dels quals, potser sí, gairebé tots una mica maliciosos.
Sota les seves llargues antenes, va semblar que somreia mentre baixava acuradament per la barana de l’escala del pis de la seva família. Va deixar enrere la mare, el pare que tant el terroritzava, la seva germana i el seu violí magnífic, la senyora de la neteja, el cap d’aquella feina tan absorbent … Però no va sentir llàstima, ni per ells ni per ell.
Va marxar de casa, convençut que trobaria a algú que l’entengués, algú com ell. I no va ser difícil trobar-ne, de fet la ciutat era plena.
Va poder descobrir la gran ciutat que es desplegava sota els peus dels humans, aliena a altres formes de vida, secreta i fantàstica. A diferència dels humans, els escarabats van acollir a Gregor immediatament i amb gran calidesa. Sense buscar gaire, es va establir en un petit poblat que vivia sota un contenidor al costat d’un restaurant italià. Va pensar que almenys no passaria gana. Cada nit, els insectes es reunien en germanor al voltant d’algun suculent menjar. Al principi el menjar no li va agradar o, més aviat, no es va saber acostumar, com gairebé sempre passa quan es viatja a un lloc estranger. Però es va adaptar amb facilitat. La gran paradoxa amb què es va trobar és que els escarabats podien ser més humanitaris que les persones. Com si no s’adonessin, van procurar alimentar-lo, mantenir-sec i a bona temperatura, procurar per la seva seguretat … sense demanar res a canvi. Si no fos perquè sabia que no eren humans per sentir, hauria dit que en aquesta etapa va fer molts amics. Va trobar un escarabat femella que l’atreia irresistiblement. Amb ella va passar els moments més fantàstics de la seva vida com insecte. No hauria pogut imaginar mai que els escarabats femelles podien ser tan amorosos.
Gregor Samsa, per primera vegada a la vida, es va sentir feliç. Allunyat de qualsevol preocupació transcendental, allunyat d’aquell pare mai prou satisfet i allunyat del cap d’aquest treball obsessiu. Allunyat, en definitiva, de tot allò que EL feria, de tot allò que no entenia, de tot allò que rebutjava. De tot allò humà.
Les històries poden tenir diferents finals. Gregor Samsa podria haver-se quedat a casa, tancat, patint, fent patir a la seva família que no ho hauria entès. S’hauria quedat allí, oblidat finalment, com un vulgar escarabat per qui tothom sentia fàstic. Fins que hagués mort, sense més. I aquesta mort hauria estat el millor final per a ell, abans de seguir veient la indiferència i la incomprensió de la seva família, arribant algunes vegades a la violència. No va passar res d’això. Ara vivia en l’extrem contrari: la felicitat absoluta. Però tots sabem que de vegades els extrems són tan extrems que es troben …
Gregor va voler portar al escarabat femella, a la qual ell anomenava Buba (escarabat en croat), a un concert. Volia, d’alguna manera, formalitzar el que algun dia va començar amb un frec inesperat d’antenes. Va oblidar que allò era propi dels humans, que ell encara no s’havia adaptat prou a la manera de viure dels insectes. Però la va portar.
Va pujar per última vegada la barana de l’escala que portava al pis dels seus pares. Gregor va voler que la femella escoltés la melodia sortida del violí de Grete, la seva germana. La música més dolça que havia escoltat mai. Buba el seguia inquieta.
En el moment de posar les potes a la barana, una sensació insòlita sacsejar Gregor. D’alguna manera, va intuir la música que sortia del pis superior, gairebé imperceptible. Es va girar per comprovar si Buba el seguia. Buba va mirar-lo amb una espurna d’inseguretat. Van continuar pujant, a poc a poc, mentre la música del violí de Grete retrunyia en els cossos dels escarabats cada vegada més fort.
Gregor no podia parar de pensar en la seva família, esperant a dalt d’aquella cúspide. Es va sentir enyorat, es va sentir fora de lloc. Va sentir que fins llavors no havia sentit, s’havia oblidat dels sentiments humans i només havia procurat menjar i procrear. Res més. Va sonar una estridència de violí. Gregor s’ofegava, sentia que les potes començaven a pesar molt, que la cuirassa que arrossegava per la barana es tornava tova i fràgil. Va sentir un tro retrunyint en el seu cap. Va sentir com si el seu cervell estigués pressionant la paret cranial per poder sortir. Va perdre el coneixement.
Quan Gregor va obrir els ulls, li van fer mal. Però entre un tel boirós va poder veure les cares del seu pare, de la seva mare i de Grete. Quan el tel li ho va permetre, va poder distingir que la seva família plorava.
– Fill meu, has tornat!!!!
I va saber que tornava a ser ell, que tornava a ser humà. I va plorar, va plorar llargament abraçant amb uns braços adormits i adolorits a la seva família.
Gregor va passar uns dies de recuperació al voltant de la seva família, que es va bolcar en ell com si fes anys que no el veien, com si hagués tornat d’entre els morts perquè enyorava massa als seus. Per primera vegada en la seva vida, va sentir el calor dels seus, i va tornar a ser feliç. No obstant això, no va oblidar fàcilment la seva etapa com insecte. Van fer falta algunes setmanes.
Un dia, Gregor baixava les escales del pis, cantussejant alguna cançó difusa. Quan va arribar a la porteria es va aturar en sec. Buba el mirava des de molt baix. Portava amb ella una munió de fills que, evidentment, eren també els fills de Gregor. Buba estava potser indignada, però en veure Gregor tan amenaçadorament alt, va fugir amagant-se amb els seus petits insectes. Gregor va esbossar una ganyota de fàstic, però no va prestar massa atenció.
Abans d’acabar de sortir de casa va dir-li a la mare que haurien trucar a un exterminador de plagues.
