Una hora més tard, quan ja havia arribat a casa, el meu cor encara no havia recuperat el ritme cardíac normal. Em vaig preparar una til·la ben carregada i em vaig asseure a veure la televisió, disposat a oblidar el que havia vist. O el que m’havia semblat veure, perquè estava tant nerviós que ja no sabia que havia vist i que no. Durant estones em repetia que no podia ser real. La Catalina estava morta, jo havia anat al seu enterrament! Fins i tot, durant breus espais de temps em creia el que deia però després tornava a assaltar-me la imatge de la morta.
Les següents nits no vaig poder dormir (durant el dia em dormia pels racons) i quan per fi vaig poder dormir, em van atacar els malsons. M’assaltava la imatge de la Catalina Drai envoltada de roses vermelles i fresques i aquella veu que és repetia com si fos un eco triple. “Què no menges, fill? Què no menges, fill? Què no menges, fill?…”
Des de petit sempre havia estat una persona molt paranoica amb els esperits i els fets paranormals. Possiblement era degut a una familiar, una cosina que visitava sovint la meva mare, un pel afectada del terrat, que era mig vident i mig bruixa i que al mirar-la als ulls em venien calfreds. Recordo que és deia Gertrudis però que ella es va canviar el nom per Irinova, puix li semblava molt més sofisticat i li donava més prestigi dins del seu ofici. Doncs bé, una vegada Gertrudis em va voler llegir les mans. Primer vaig dir-li que no calia però vaig accedir davant la insistència i la por que em feia portar-li la contrària.
Em va agafar les mans amb cautela i obrint uns ulls enormes en un cara de sorpresa va dir-me que dins meu tenia alguna cosa que m’empenyia cap a una juguesca del destí i que per molt que volgués escapar del parany, acabaria caient. Jo, innocent, li vaig preguntar si allò era bo o dolent. Ella em va contestar amb un somriure: “Depèn dels ulls que s’ho mirin.” i em va tustar les mans mentre em mirava amb tendresa, amb una tendresa que feia por.
La veritat és que amb deu anys, aquella predicció em va semblar estranya i sense sentit. Quan ho vaig explicar a la mare, em va dir que no hi penses més, que era una ximpleria. I jo ho vaig creure amb el convenciment infantil de que les mares sempre tenen raó ( i és un convenciment ben cert gairebé sempre).
A mesura que anava passant el temps vaig acabar enganyant-me a mi mateix i em vaig fer creure que estava convençut que el que havia vist era una il·lusió. I gràcies a això vaig poder anar sobrevivint uns dies més i la fòbia a la foscor, que havia abandonat fa anys i que ara havia tornat, va anar desapareixent.
Un dia convençut del meu poder de convicció sobre mi mateix em vaig dir que ja n’hi havia prou: no em seguiria torturant més. Vaig decidir que un esperit no em faria la punyeta i que si havia de tornar a aparèixer li clavaria un bon moc sense cap por.
En aquestes circumstàncies, un dia de Festa Major, vaig anar a recollir el correu com qualsevol altre dia. Em van assaltar una processó de gegants, timbalers, trabucaires i gent del poble abillats amb mocadors multicolor de festa. Vaig quedar-me mirant-ho una estona picant de mans al compàs d’un timbal.
Després vaig entrar a casa amb un somriure. Em vaig asseure a la cadira de la cuina disposat a obrir el correu i a que la publicitat m’aclaparés.
Efectivament: publicitat d’electrodomèstics de tota mena per la casa, un fulletó petit que anunciava un contacte per comprar medicaments il·legals per millorar l’activitat sexual, una oferta per fer-se la fotodepilació de cos sencer, etc.
Llavors vaig veure un petit sobre que sobresortia d’entre una petita revista publicitària d’ofertes telefòniques. Fora del sobre no s’hi indicava cap nom, ni tant sols hi posava la meva adreça: algú s’havia acostat a la meva bústia per deixar-ho ell mateix.
No vaig dubtar ni un segon i el vaig obrir estripant el sobre. Vaig desdoblegar el paper amb impaciència.
» Estimat Joan,
espero veure’t aquest dissabte a les dotze del migdia al cementiri.
M’agradaria xerrar amb tu. He de dir-te moltes coses.
Una abraçada,
J.F. »
Se’m va il·luminar un somriure al veure les inicials J.F.
“La Joana Freixes!” vaig dir-me. I amb il·lusió infantil vaig mirar el calendari que tenia penjat a la nevera: era dissabte! I com una tromba d’aigua, em van abordar mil pensaments sobre coses que havia de fer abans de la cita amb la noia. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades em vaig posar el sobre a la butxaca dels pantalons i vaig mirar l’hora. Era un quart d’onze i havia de fer moltes coses encara.
Em vaig perfumar tots els racons del cos que vaig poder i vaig estar mitja hora pentinant-me els cabells.
Encara que feia caloreta vaig decidir que seria molt elegant que em posés l’americana. Tot i així em vaig deixar posats els texans i les bambes.
Vaig sortir de casa disposat a tot. El sol es va enganxar al meu rostre, em va fer tancar els ulls i vaig degustar els seus rajos durant uns instants.
Després vaig passar-me per la floristeria i vaig comprar un ram de gladiols que em va semblar bastant bonic.
